dijous, 29 de gener del 2026

L’aprenentatge continu com a clau per a l’ocupabilitat

Fa anys que treballo formant professionals (personal tècnic, comandaments intermedis i personal administratiu) en competències transversals i gestió emocional entre d'altres. Paral·lelament, participo en processos de selecció. Aquesta doble mirada m’ha confirmat una idea molt clara: el coneixement tècnic obre la porta, però l’aprenentatge continu és el que et manté dins… i et permet canviar d’habitació quan el mercat es reorganitza.



Vivim en un entorn laboral on el canvi és estructural. Noves tecnologies, nous models d’organització, més sensibilitat social i més exigència en valors. Davant d’això, hi ha dues opcions: resistir-se o actualitzar-se. I no, no és una qüestió d’edat. He vist professionals joves instal·lats en el “això ja ho sé fer” i persones amb dècades d’experiència amb una curiositat admirable.

Aprendre no és acumular cursos

Quan parlo d’aprenentatge continu no em refereixo només a fer formacions per omplir el currículum. Parlo de:

  • Actualitzar competències tècniques.

  • Desenvolupar competències transversals (comunicació, treball en equip, adaptabilitat).

  • Entrenar la gestió emocional.

  • Incorporar els valors socials actuals a la pràctica professional.

  • Revisar creences que potser ja no encaixen amb el context actual.

Perquè el mercat laboral ja no demana només eficàcia; demana coherència amb els valors socials emergents.

Interculturalitat i atenció a la diversitat: competències reals, no eslògans

Les organitzacions són cada vegada més diverses: culturalment, generacionalment, funcionalment. I això no és un repte teòric, és una realitat quotidiana.

Amb personal tècnic, per exemple, treballem sovint la comunicació amb clients internacionals. No és només qüestió d’idioma; és qüestió d’entendre codis culturals diferents, ritmes diferents i maneres diferents de negociar. Un tècnic brillant pot perdre una oportunitat comercial si no sap adaptar el seu estil comunicatiu.

Amb comandaments intermedis, la diversitat es manifesta en equips amb edats, orígens i expectatives molt diferents. Liderar avui implica saber gestionar sensibilitats diverses i evitar biaixos inconscients. No es tracta de fer discursos perfectes, sinó de generar entorns respectuosos i equitatius.

En processos de selecció, cada vegada es valora més la capacitat d’adaptació intercultural i la sensibilitat envers la diversitat. I aquí sovint detecto un error habitual: candidats que afirmen “jo tracto tothom igual”. La igualtat no sempre és equitat. L’aprenentatge continu ens ajuda a entendre aquesta diferència.

Sostenibilitat: també és competència professional

La sostenibilitat ja no és només una qüestió mediambiental; és un criteri estratègic empresarial.

He treballat amb equips administratius que han hagut d’implementar nous protocols de gestió documental per reduir paper i nosaltres aportàvem la visió de la gestió del canvi. Al principi hi ha resistència (“això sempre s’ha fet així”) però quan entenen l’impacte global i la visió a llarg termini, la implicació canvia.

Amb comandaments intermedis, sovint treballem la sostenibilitat des de la presa de decisions: optimitzar recursos, evitar malbarataments, planificar amb visió responsable. L’aprenentatge continu aquí implica ampliar la mirada: no només què és més ràpid, sinó què és més responsable.

En selecció, quan pregunto per criteris de sostenibilitat o responsabilitat social, hi ha qui es queda en blanc. Però les empreses valoren cada vegada més professionals alineats amb aquests principis.

El català com a competència i com a valor

En el nostre context, la competència lingüística també forma part de l’ocupabilitat. El domini del català no és només una qüestió normativa; és una competència comunicativa i cultural.

En processos de selecció, especialment en entorns d’atenció al públic o gestió d’equips, la capacitat de comunicar-se amb naturalitat en català és un valor afegit clar. No es tracta d’excloure, sinó de sumar competències i garantir una atenció adequada a la realitat social del territori.

En formació, sovint recordo amb un punt d’humor que dominar llengües és com tenir claus diferents: com més claus tens, més portes pots obrir. I això és purament estratègic a nivell professional.

El que observo en selecció (i que es podria entrenar)

En entrevistes veig patrons que es repeteixen:

  • Dificultat per parlar d’errors i aprenentatges.

  • Resistència al feedback.

  • Rigidesa davant el canvi.

  • Poca consciència emocional.

  • Desconnexió amb valors socials actuals.

La bona notícia és que tot això es pot entrenar. L’aprenentatge continu no transforma només el currículum; transforma la manera d’estar en el món laboral.

Ocupabilitat és capacitat d’evolució

L’ocupabilitat avui no depèn només del lloc que ocupem, sinó de la capacitat d’adaptar-nos a nous escenaris, noves sensibilitats i nous reptes.

El rol professional ocupable és aquell que:

  • Aprèn de manera constant.

  • Integra valors com la interculturalitat i la sostenibilitat.

  • Atén la diversitat amb respecte i competència.

  • Té cura de la seva comunicació.

  • Gestiona les seves emocions en entorns de pressió.


 “Si el món canvia i tu no, el món no frenarà per esperar-te.” 

Però la bona notícia és que evolucionar no és perdre identitat; és ampliar-la.

I això, afortunadament, s’entrena.












dijous, 22 de gener del 2026

Superar la resistència al canvi en la formació



Si hi ha una certesa en el món de la formació, és que el canvi és inevitable. Tant si impartim un curs de lideratge en una empresa privada, com un taller de comunicació al sector públic, o una formació en obert sobre gestió del temps, ens trobem amb el mateix repte: la resistència al canvi. I he de confessar-ho: moltes vegades, aquesta resistència es presenta amb un somriure educat i un “sí, es clar” que amaga un “jo no vull ni pensar a canviar res”.


La resistència al canvi no és una qüestió de mala voluntat. És un mecanisme psicològic natural: el cervell humà prefereix el conegut al desconegut, la rutina al risc. 
Quan proposem noves metodologies, eines digitals o canvis en la manera de treballar, provoquem una mena de “alerta interna”: “Ai, i si no acaba bé? I si faig el ridícul?”

En la meva experiència he vist de tot: des del director de departament que es fa passar per “super obert al canvi” mentre secretament amaga post-its amb les seves pròpies fórmules antigues, fins a la treballadora que diu “jo ja faig bé la meva feina” mentre evita qualsevol activitat pràctica que impliqui aprendre una cosa nova o exposar-se davant la resta. He observat aquesta dinàmica en empreses privades, al sector públic, i també en formacions al per al tercer sector, què tenen en comú? Que les formen “persones humanes” com deia aquell.
Superar aquesta resistència és possible si entenem les dinàmiques de grup i l’aprenentatge social. Segons Kurt Lewin, el canvi en un grup depèn de la tensió entre les forces que el mantenen en l’estat actual i les que promouen noves conductes. Aquesta visió m’ha ajudat a planificar formacions on els participants perceben el canvi com una oportunitat i no com una amenaça. A hospitals, per exemple, hem aplicat aquest enfocament introduint canvis en protocols de comunicació amb micro-activitats pràctiques, de manera que el grup viu l’experiència com a col·lectiva i no individual i ajudar a tensar la corda cap a on és convenient.

Què ens hi pot ajudar? 

  • El primer pas és escoltar i empatitzar. En cursos de lideratge amb empreses privades, començo preguntant: “Què és el que veieu més perillós d’aquest canvi?” Aquesta estratègia també funciona en centres educatius i hospitals, on docents i professionals han d’adaptar-se constantment a nous enfocaments pedagògics o protocols. 
  • Tal com apunta Vygotsky en la seva teoria de la zona de desenvolupament pròxim, els individus aprenen millor quan tenen suport d’algú més experimentat i quan poden practicar en un entorn social que ofereix guia i retroalimentació. Això explica per què les dinàmiques de grup i el treball en parelles són tan efectives per superar la resistència.

  • Fer petits passos és fonamental. El canvi radical intimida, així que començo amb micro-experiències: petites tasques pràctiques on els participants poden experimentar un èxit immediat. Recordo un curs de gestió del temps al sector públic en què vam començar simplement amb l’organització d’un títol d’un correu electrònic, i un taller amb mestre d’una escola secundària sobre avaluació formativa, on vam començar revisant una tasca concreta en grup per a criatures amb tdah. Aquests primers èxits generen confiança i motivació per continuar.

  • Els beneficis reals i tangibles són essencials. Als hospitals, mostrar com un petit canvi en la transmissió d’informació podia evitar errors en medicació va motivar immediatament la participació. L’humor és un altre catalitzador: un simple moment de riure en un taller redueix la tensió i facilita l’obertura al canvi, ja sigui en docents, professionals sanitaris o equips d’empresa.
  • Crear comunitat i suport transforma la percepció del canvi: de “estic sol” a “som un equip”. Els grups de treball i les parelles d’aprenentatge permeten practicar la nova habilitat en un entorn segur i social, exactament com descriu Vygotsky. Això és especialment important en hospitals i escoles, on les decisions col·lectives i la coordinació són clau.

Superar la resistència al canvi no és una fórmula màgica. Requereix temps, empatia, estratègia i un toc d’humor. Com a formadora, el meu objectiu no és només transmetre coneixement, sinó crear experiències on els participants vegin que el canvi no és una amenaça, sinó una oportunitat de créixer.
Si tens alguna resistència al canvi, recorda: no és una debilitat, és humà. Però amb passos petits, un entorn segur, el suport del grup i, de tant en tant, un bon somriure, qualsevol canvi pot ser no només assumible, sinó fins i tot divertit.