dilluns, 28 de novembre de 2011

I Jornada de Cohesió Social d'Òmnium Cultural a Barcelona

Si fa unes setmanes us avançavem l'existència d'aquestes Jornades, ara ens plau fer-vos arribar el seu contingut per a que ho pogueu compartir.
La nostra col·laboració activa en aquestes Jornades es va veure recompensada per

tot el que vam aprendre de personalitats tan diverses, esperem es tornin a repetir.

Resum de les ponències de la I jornada de cohesió social “Ara, més que mai, som cohesió”

  • Autor Òmnium Cultural. Jornades de debat (8 octubre 2011)
PRESENTACIÓ DE MURIEL CASALS, presidenta d’Òmnium Cultural

A Òmnium fa temps que treballem prioritàriament per la cohesió social, ho fem perquè entenem que és un element bàsic en la construcció del nostre futur; sabem que la cohesió social i la cohesió nacional estan estretament lligades.
Som conscients que estem fent el nostre país tots junts; els catalans som persones amb passats diferents, persones amb memòries diferents, amb llengües familiars diferents i això és una gran riquesa. Compartim un futur que és comú, i volem preparar-lo conjuntament. Estem convençuts que el fet d'arribar a un país "en construcció" pot ser estimulant per als qui vénen a treballar i viure a Catalunya; es tracta que els "vells catalans" ho sapiguem explicar bé.

Avui celebrem una primera jornada de reflexió sobre els diversos aspectes de la nostra feina. Volem escoltar els ponents que hem convidat, necessitem les seves opinions, les seves idees, ens interessa la visió de les seves pràctiques concretes; tot això ens servirà per anar millorant la nostra tasca quotidiana.
Avui, dissabte al matí, ens trobem aquí a la seu nacional responsables de diversos llocs del nostre territori tot fent nostra la recomanació d'Anselm Clavé: "Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços".
PRESENTACIÓ DE RITA MARZOA, membre de la Junta Nacional i responsable dels projectes de cohesió social d’Òmnium Cultural

Avui és un dia important. L’Òmnium és una gran entitat, amb una llarga trajectòria de lluita per la defensa de la llengua, la cultura i el país. I per llarga, ha estat protagonista de metamorfosis importants en els darrers 50 anys. Som hereus dels fundadors que van voler protegir la llengua en èpoques de persecució, i ara hem d’adaptar el nostre discurs a altres tipus d’amenaces, i de reptes.
L’Òmnium va madurant, engrandint-se, tal com fa la nostra societat. I no podem ni volem quedar al marge, i penso que ho hem demostrat els darrers anys de manera contundent, d’un caminar cap a l’emancipació. Som conscients que hem estat una baula important en aquest procés, i la responsabilitat d’empènyer ens fa que també veiem en la construcció d’una societat cohesionada el que vol ser l’eix de la resta de les nostres polítiques lingüístiques, culturals i, per què no, polítiques. Volem una nació lliure i plena, i la volem gran i de totes i tots. La gent del país, la que ha de dur-nos allà on volem, és diversa, i hem de ser no només capaços sinó també exemple, o motor, com ho hem estat en altres moments, d’aquesta construcció nacional plena i cohesionada. I és per això que l’Òmnium està treballant des que vam entrar els qui ara integrem aquesta nova Junta, amb la Muriel Casals al capdavant, en un pla estratègic ambiciós, que vol debatre i crear discurs en matèria de cohesió.
L’entitat fa molts més anys que els d’aquesta nova Junta que treballa, molts cops molt bé, d’altres de manera intuïtiva, aquest àmbit de la cohesió. Però ara ho volem fer de manera professional, solvent, amb sentit i intenció.
És moment de posar en valor la feina feta fins ara pel territori, perquè ha estat potent, responsable, efectiva. Ara és Òmnium Nacional qui vol fer de les polítiques de cohesió l’espinada del seu Pla Estratègic. I és en aquest sentit que de fa mesos us estem demanant des de la Junta que en parlem, debatem, proposem, parlem de com ho estem fent, del que estem fent. De discurs, d’objectius. De què és la identitat, què és la nació, què vol dir ser català, de quina és la importància de la llengua en aquest treball en comú, de com aconseguirem ser justos exigint als qui estan disposats a donar, i als qui no ho entenen, com aconseguim d’arribar-hi I novament he de posar-vos un 10, perquè heu estat receptius, propositius, heu demostrat que anàveu un pas endavant del que molts pensàvem. La nostra massa social, la gent d’Òmnium està cansada de donar lliçons de coratge i seny, de generositat i lucidesa. I en matèria de cohesió d’una manera lloable. Vam demanar-vos ara fa uns mesos que vinguéssiu a Barcelona, i poséssim damunt la taula la feina feta fins ara. Amb allò vam anar a Girona per començar a dibuixar un discurs, que va ser massa senzill de consensuar; i avui us demanem un pas més, mai definitiu, però sí molt a prop de la creació d’un corpus sòlid, per primer escoltar, i amb l’experiència, i el que haurem après, a la tarda treballar, i treballar dur, per crear discurs, per fonamentar el Pla Estratègic.
Avui hem decidit convidar la gent d’Òmnium, i molta altra gent que té molt a dir, i que ens ho vol regalar. Jo vull agrair-los també en nom d’Òmnium la generositat i la saviesa, tot el que ens donaran aquest matí, en una primera taula d’una manera més teòrica o filosòfica, i en una segona de manera més pràctica. De com podrem contrastar entre tots plegats, els experts que ocuparan la taula, els amics amb solvència contrastada a qui hem demanat que ens acompanyin per nodrir una potent fila zero, i a la gent d’Òmnium, que sou els que feu gran aquesta entitat. Així que a treballar…
Recordeu que després de dinar tècnics, directius territorials i socis ens quedarem a treballar els continguts, i ara és l’hora d’escoltar.



TAULA 1
IMMIGRACIÓ, IDENTITAT I CONSTRUCCIÓ NACIONAL

Joan Manuel Tresserras, comunicòleg
Ens parla de la situació de la societat catalana a la història i el comportament col·lectiu de la població com a país. Així, ens explica que a Catalunya la globalització ha impregnat amb força el nostre país però d’una forma molt peculiar que ens ha comportat certs riscos, però també certs avantatges. És allò de la idea històrica expressada per Vicenç Vives que ja ens assegurava que Catalunya és una mena de passadís on van passant diferents cultures i algunes s’hi queden. Això ens ha educat a la rutina dels intercanvis i el contacte directe. No s’ha patit com en el si d’altres cultures el pes condicionador d’allò popular.
Tresserras assegura que la societat i la cultura d’avui dia a Catalunya es veuen condicionades per la manca de capacitat d’intervenir de l’Estat. I a més a més afegeix que aquesta mancança d’Estat també ha provocat poca contaminació dins la cultura popular però sí dins les classes dirigents que no han sabut jugar el rol que els pertocava en l’àmbit del qual tracta el debat. Això és un bon punt de partida per fer convergir les classes populars.
Opina també que a Catalunya existeix una consciència clara de nació inacabada, de país per construir mentre que a Europa el concepte de nació ja està clar i tothom sap com ha d’actuar segons els estàndards de referència del seu país. I això és un avantatge, segons Tresserras. En canvi, assegura, el risc existeix a casa nostra amb el fet que s’ha criminalitzat l’independentisme amb un contingut de classes transversals mentre s’ha construït un estil de catalanitat que certes classes independentistes decideixen que són l’eix de la Nació... El seu pensament s’elabora al voltant que les altres persones s’hi haurien de convertir. I això ens pot portar a esdevenir un gueto que, per molt multitudinari que sigui, ens farà no ser compartibles ni tractables. La conclusió, doncs, és que la construcció nacional ha de ser compartida i no estar en mans d’unes quantes persones.
Ell vol pensar que el futur Estat català hauria de ser diferent. No pot ser que una minoria controli la identitat de tot l’Estat. Hi ha d’haver un reconeixement radical de llibertat i democràcia, una expressió de voluntat compartida i aquesta només és possible a través d’un canvi social que passa per fer fora les classes polítiques tradicionals que han estat incapaces de vincular la seva identitat amb la de tota la gent.
En la seva intervenció, Joan Manuel Tresserras afirma també que la majoria popular hauria de trobar blindatge a través de mecanismes institucionals, diplomàtics i jurídics ja que ens donaria una imatge interna i externa d’hegemonia i es tindria en compte tothom.
Finalment, creu que, escollir la cultura catalana davant la cultura espanyola, que és la forta, és prendre una decisió que molta gent ja ha pres. Segons Tresserras, d’aquestes cultures al món n’hi ha unes quantes, per tant som una cultura electiva i la gent hi ha de trobar gust, ha de ser atractiva, ha de ser original. Hem de tenir l’audàcia d’assumir-ho i hauríem de transformar profundament els instruments polítics per fer-ho.
Miquel Àngel Essomba, director d’Unescocat
Per a Essomba, a l’horitzó hi ha una amenaça a la qual anomenarem tsunami conservador, tant a nivell europeu com estatal, que no és favorable als objectius de la nació catalana. El tsunami es basa bàsicament en una profunda involució democràtica i està lluny de la societat cohesionada. Si la democràcia formal no ens ha portat a l’autodeterminació, en un context de regressió encara serà més complicat.
Què s’ha de fer davant d’un tsunami:
- Contenir: Situar i identificar les barreres protectores i punts forts.
- Prevenir: No estar a disposició del tsunami (pujar al terrat), construir les bases fortes, estar informats.
Característiques que tindrà el tsunami, segons Miquel Àngel Essomba:
- Ideologia ultraconservadora que reforçarà el tema intragrupal i no la cohesió social (nosaltres som iguals, ells són diferents). Les reclamacions d’independència, tot i que segons com s’expliquin podrien arribar a tenir la debilitat de no voler la cohesió social, també poden esdevenir una fortalesa d’unió.
- Una narrativa que justifica la destrucció de la nació catalana. Sempre s’ha d’escollir amb nosaltres o contra nosaltres. Ja és habitual veure partits polítics “d’aquí i d’allà” als quals paraules com “convivència” i com “interculturalitat” provoquen certa al•lèrgia .
- Circuïts socials tancats. Exigeixen adhesió a unes idees de valors cristians, de llengua (la de l’Estat és la més important) i d’espais comuns.
El repte doncs, per a Miquel Àngel Essomba, és la creació d’una nova narrativa que pugui fer front a aquest tsunami. Així mateix, segons el director del Centre Unesco, cal fer recerca de persones i col•lectius permeables i no fer el que es fa amb els catalans, reduint cultures a purs simbolismes.
La darrera característica d’aquest tsunami del qual parla Essomba és que pretén donar una sensació de superioritat sobre les minories. I aquí és on el catalanisme i la immigració, segons ell, poden tenir espais comuns, ja que per al tsunami tots són fets que s’han d’eradicar.
I quines són les àrees que, segons el ponent, atacarà el tsunami?
- La llengua, que en el cas de Catalunya és el cor de la nació. I la nova narrativa que, segons Essomba, ha d’anar dirigida a tenir punts forts contra les argumentacions que ja es fan servir contra el català. Per exemple, el ponent creu que, en l’àmbit de la llengua, cal contenir elements forts del nostre discurs perquè els arguments com “llibertat dels pares a escollir” són a primera vista atractius. Per exemple, segons ell, haurem d’explicar que els mètodes pedagògics, com ensenyar en català, els escullen els professionals, o que aquells que defensen llengua castellana no estarien d’acord que hi hagués pares i mares que reclamessin que els seus fills estudiessin educació física.
- La immigració, segons Essomba, és el futur de la nació, com ho ha estat sempre. I per tant s’ha de parlar de democràcia per defensar aquest fet. La gent immigrada vénen a cercar un benestar que actualment és difícil de trobar. S’ha de reflexionar i mirar com es contribueix i s’unifica tot de gent amb expectatives frustrades. I, segons el ponent, això passa per fer un projecte en comú.
El discurs conservador és populista i es nodreix de la inseguretat com la crisi econòmica, i de la desafecció política de la classe mitjana. Però cal deixar clar que no és l’immigrant pobre qui posa en qüestió nació, sinó que és l’estranger ric i poderós qui serà la nostra amenaça.
Manuel Delgado, antropòleg
Ens resumeix la importància d’un ús comú i correcte de les paraules i les seves interpretacions, però evidentment, segons Delgado, definir paraules mai és fàcil i ens posa com a exemples:
Cohesió que normalment acaba sent sempre un pleonasme ja que per ser una societat per se, ha d’estar cohesionada perquè han d’existir certs vincles i dependències.
Integració. No es pot integrar la gent, ja que la gent integrem la societat.
Per tant, cal ser curosos. Segons ell, l’horitzó pot ser la cohesió social, però no la coherència social, ja que sempre hi ha segments de la població que tenen entre si relacions conflictives i això és de fet el que forma la societat, els conflictes, ja que aquests cohesionen i fan que hagi d’existir un estat.
Així mateix. segons Delgado, si parlem d’Identitat cal tenir clar que és la conseqüència d’una relació amb un altre. Som diferents perquè ens diferenciem. No existeix per naturalitat. Així, el ponent posa l’exemple de quan Colom va descobrir Amèrica. Amb aquell fet, en realitat, Colom va descobrir Europa perquè tenia amb qui diferenciar-se.
Finalment, segons el ponent, quan fem referència a la Cultura cal saber que és la que dóna coherència a la societat. Implica que les coses que es fan i com es fan és la cultura d’una societat. A partir d’aquí, qualsevol cosa ho és. Cal evitar definicions que, per si soles, són sempre excloents. Delgado considera que es poden conservar els elements de la tradició que paguen la pena ensenyar però no pots conservar totes les tradicions perquè sí, això no fa avançar la societat, és només un look.
Tot plegat fa concloure al ponent que ser català ve marcat pel veïnatge (ens comparem i ens reafirmem).
TORN OBERT DE PARAULES

- Pren la paraula, Nil Olivera, autor d’una tesi doctoral sobre les noves tecnologies a Catalunya i el seu ús lligat amb migracions i polítiques migratòries. Olivera explica que la seva conclusió de treball amb un col•lectiu francès de Sant Cugat va ser que mai volen deixar de ser francesos al 100%. El mateix estudi amb un col•lectiu equatorià va provocar conclusions diferents, ells observaven més la necessitat d’implicar-se i presentaven una ment més oberta que la dels francesos.
- Belén Murillo, politòloga i antropòloga que viu des de fa molt poc a Catalunya (una setmana) i prové de San Fernando de Henares, comenta el risc de la guerra de símbols i reforça la idea de tenir un propi projecte. I al mateix temps llança unes preguntes: Què és la cultura catalana? Què vol dir ser català? Jo sóc immigrant, què sóc jo?
Aquesta intervenció provoca que molta gent respongui espontàniament: “tu ets el que vols ser”.
Manuel Delgado retorna al seu discurs, tu ets com et veuen els altres. Tu t’hi has sentir però els altres també t’han d’acceptar, és una qüestió classificatòria. Ser immigrant és un atribut, quan t’hi classifiquen aleshores ja saben com tractar-te i no et deixen ser una altra cosa.
Miquel Àngel Essomba, per la seva banda, descriu diversos processos que hi influeixen i parla de la importància de determinar com vol viure un mateix. Les discussions identitàries no aporten mai cohesió social, sempre separen.
Joan Manuel Tresserras parla de la cultura d’elecció ja esmentada, cadascú interpreta ser català com vol, encara que hi ha un estereotip i en aquest cas molta part de l’estereotip és extern i l’hem d’evitar per aquest motiu. Tresserras creu també que Catalunya és una nació possible però no evitable, cadascú hauria de poder inventar-se la seva adscripció. I una bona manera de fer-ho és a través de la llengua, que es pot aprendre i no fa renunciar a altres aprenentatges o usos.
- Josep M., expert en introducció de terceres llengües en contextos bilingües, ens parla de la situació a Finlàndia amb el finès i el suec, la segregació i a vegades agressivitat que hi ha entre els dos grups de seguidors. Ho compara també amb el Tirol i l’alemany i l’italià. Ell es pregunta, Aquesta és la manera de construir Cohesió Social? Serveix per a totes les cultures? Quina és la millor manera?
Joan Manuel Tresserras assegura que el fet de construir una nova nació, és un fet nou i no val agafar exemples d’altres regles que aquí podrien no fer servei. La transició política encara no ha fet autocrítica de la cultura emergent del contrafranquisme i de l’arribada de les migracions els anys seixanta. El procés de la possible creació espontània de la nova cultura catalana ha estat sempre bloquejat. Segons ell, ara que hi ha noves migracions aquests reptes hi continuen existint, i s’han de trobar oportunitats de teixir tots junts la nació. Les polítiques ho haurien d’afavorir.
Per la seva part, Manuel Delgado respon parlant de la diferència de les societats i els criteris diferenciats. Afegeix que s’ha de donar sentit instrumental al català (per exemple, és una bona eina per trobar feina) i sobretot vigilar que no es margini a qui no hi hagi pogut accedir amb facilitat.
Finalment Miquel Àngel Essomba ressalta que la cohesió comporta necessàriament convivència, això implica que no hi hagi dependència ni tampoc fragmentació. Per això cobren tanta importància espais comuns i amb un objectiu clar com les escoles.
- Un interlocutor de Badalona destaca que per a ell allò important és el què fem! el Català social i polític és bàsic i hem de fer que les persones s’aproximin als espais on hi ha més conflicte i no els evitin. L’espanyolisme construeix un “nosaltres” sense immigració, això és una oportunitat per al catalanisme. Els polítics, per aconseguir quatre vots, no han de caure en el mateix tipus de discurs de “nosaltres” i “vosaltres” o “ells”
- Un nou participant del Poblenou a Barcelona, parla de primera mà de la convivència i cohesió al seu barri. Explica la situació d’algunes naus industrials abandonades on conviuen grups de persones subsaharianes, la seva percepció és que se’ls tolera mentre no es vegin massa; expressa que el següent pas hauria de ser reivindicar els seus drets i fer-los visibles i treballar per la cohesió.
Manuel Delgado fa referència a aquestes dues darreres intervencions. I se centra a parlar dels drets que té la societat catalana com a tal. La voluntat d’autodefinir-se és primordial i no cal parlar de cultura o quin tipus de cultura hi ha. De la mateixa manera, esmenta estar preocupat per la discussió que a vegades sembla teològica de les categories, ja que s’invoquen temes molt abstractes als quals no es trobarà mai resposta. Segons Delgado, les preocupacions de la gent no són espirituals, el que ha de preocupar és el capitalisme més que l’espanyolisme.
Joan Manuel Tresserras defineix l’espai històric des del capitalisme, l’Estat espanyol. La burgesia catalana mai treballarà per una nova nació basada en la cohesió social. Segons Tresserras, ja han tingut la seva oportunitat i no l’han aprofitada. Cal definir una teoria i un discurs per ajudar a la defensa del projecte cohesionador i de llibertat pel país i vigilar, perquè dins de la independència a vegades hi ha certs brots feixistes. El sistema s’ha de canviar per totes bandes i insistir en l’autocrítica. Tresserras creu que no s’ha de menystenir la força de l’Estat espanyol i la seva missió és desarticular el canvi social.
Per últim Miquel Àngel Essomba afegeix que s’ha de parlar en certa manera de racisme ja que en l’actualitat es criminalitza a les persones per costums, tradicions, religió, llengua… i l’escenari futur ha de canviar. La regularització marcava un racisme de “qui té, entra; qui no té, no entra” això també està canviant però es cercaran nous motius de criminalització com per exemple la no consecució de beques de menjador fins que les persones no demostrin que porten 5 anys al municipi. És un nou racisme per asfíxia, per provocar que qui ve cercant el benestar no el trobi i decideixi marxar.
TAULA 2
ENTREBANCS I OPORTUNITATS

Rafael Crespo, antropòleg
Rafael Crespo parla de com s’aborda actualment el tema etern, però que cal ser conscients que no es trobarà la resposta màgica. Tanmateix, assegura que hi ha factors que varien al llarg de la història com el fet que, en l’actualitat, hi hagi més emigracions que immigracions o com la previsió que al 2020 hi haurà més defuncions que naixements.
El ponent apunta que són moltes les coses que fan pensar que no hi ha bilingüisme a Catalunya. Una d’elles, el fet que hi ha persones de 176 nacionalitats diferents vivint a Catalunya. Per tant, és millor parlar de pluralisme lingüístic. Si ho fem, això canviarà automàticament el debat enquistat del català-castellà.
Un altre problema, segons Crespo, és que s’està considerant immigrants els fills i néts d’immigrants. Mentre que no ho fem amb els adoptats, tot i que Catalunya és e la tercera societat en adopcions internacionals. En general, segons Crespo, tenim un problema genèric de prejudicis.
Per ell, és evident que la gent que ha vingut de fora també ha transformat el nostre entorn de forma positiva. Ara, però, cal no classificar les persones en els nostres estudis (autòctons versus no autòctons) ja que esdevé perillós perquè manté permanentment la dualitat.
El ponent proposa transmetre la memòria històrica migratòria que tenim com a país. Potenciar els aspectes constructors de tot migrant. Un exemple clar és l’art islàmic, el qual forma part del nostre món cultural.
Així mateix, Crespo creu que la crisi ens portarà a treballar en xarxa. “Badalona som tots i totes”. “Nou Barris acull”. “Tots som de Casa” d’Igualada.” Aturem-nos i mirem què hem fet i decidim cap on anem.

Mostafà Shaïmi, tècnic de la Fundació Ser.Gi
Introdueix el tema dient que en aquestes taules tothom diu el mateix i costa ser diferent però que al mateix temps està un pèl decebut de tot el que ell ha sentit fins al moment. Shaïmi explica que en els darrers 10 anys, en els quals ell ha estat treballant en l’àmbit social, no s’ha avançat ni en el debat ni en la societat catalana sobre tota aquesta temàtica Així, per Shaïmi, mentre parlem dels debats culturals, deixem de parlar de les situacions més importants de la situació legal de la població immigrada.
En aquest sentit, segons el ponent, el tsunami al qual ha fet referència Miquel Àngel Essomba hi és des de sempre com ho ha demostrat el fet que als immigrants sempre se’ls estigmatitza, especialment des de la part formal de la societat, el marc jurídic i polític. D’aquesta manera, considera que en l’actualitat tenim una Catalunya injusta, racista, que discrimina, xenòfoba.
Per escenificar-ho explica una història:
“imagineu-vos una persona a Líbia que vol sortir del país i decideix anar a Espanya, no hi ha opció de visat, (un català o un espanyol poden viatjar per on vulguin.) Aquesta persona decideix venir i ve en pastera posant en risc la seva vida. Arriba a Europa i per casualitat va a parar a Salt. Amb què es troba? Amb una llei que regula la seva situació. Per aquest motiu és irregular i perseguit i ho sap perquè li ho diuen i recorden en tot moment.
Aquesta persona vol regularitzar la seva situació i tenir els papers en regla però la llei no el deixa, la llei democràtica... (una persona només pot regularitzar la seva situació en certes circumstàncies, triga 3 anys a tenir els papers) Aquesta persona a poc a poc va entenent més l’idioma i per tant va entenent més les crítiques.
L’alcalde del seu poble diu que hi ha massa immigració, un 52%, no els considera veïns, ho diu constantment, per la qual cosa els mitjans de comunicació ho veuen i ho transmeten com a veritat absoluta.
El Libi pensa, no sóc benvingut, aquí sobro. Fa un esforç per aprendre millor l’idioma i al final també aconsegueix els papers. Aleshores visita l’oficina d’habitatge per demanar ajut per al lloguer i l’Ajuntament li diu que no (no donen facilitats als immigrants per què se n’ha de reduir el nombre que hi ha la població)”.
És racisme institucional, assegura.
Tant el PSC (antics governants a Salt) com CiU (actuals) practiquen aquest racisme. Impossibiliten els informes de reagrupament familiar, es fan lleis on algú que tingui una parabòlica al balcó (els immigrants són els que en tenen més per mantenir el contacte amb el seu país d’origen) és incívic i això pot dur a la deportació.
Això crea fractura social i diferències. Les persones immigrades veuen un escenari de control i d’exclusió social en què elles mateixes ja s’hi defineixen. Tot plegat fa que el Sr. Shaïmi pensi que l’independentisme també està d’esquena a aquesta realitat i considera que així seguirà mentre no es plantegin més debats sobre les desigualtats i l’aplicació igualitària de la justícia.
Judit Font, directora de la Casa d’Oficis de Salt
Judit Font parla de les seves impressions i percepcions com a persona que viu a Salt des de fa anys i treballa en l’àmbit social. Lamenta, primer de tot que, en general, la immigració es vegi com una amenaça. Un exemple de la poca normalitat que hi ha és que a Salt el 30% dels majors de 18 anys no poden votar, i això, segons ella, no és democràcia. Posa l’exemple que l’actual govern del municipi ha rebut el suport d’un 11 per cent de la població major d’edat.
Segons Font, cal repensar la idea de construcció identitària, que és una construcció mòbil.
Segons la seva opinió, quan es parla d’immigració s’hauria de fer de cara a la normalització i tractar el racisme i la desigualtat com a termes no normals. Segons la ponent, el debat real l’hem de situar entorn als drets i les oportunitats. Les amenaces envolten les societats i es dóna sempre la culpa als altres, als immigrants, l’Estat els pressiona i la societat hauria d’adquirir certa responsabilitat així com la classe política catalana.
I és que, per Font, el conflicte no és cultural ja que parlem de veïns amb unes mateixes necessitats socials i formatives. La resta de conceptes són pantalles per no treballar les desigualtats de drets i de termes jurídics. I el que acaba succeint, segons Font, és que els problemes socials s’acaben transformant en temes d’ordre social i això no hauria de ser així.
Finalment, la ponent alerta que alimentar els conflictes socials va bé per al control i justificació d’accions que en certa manera trenquen els drets humans. Es difon la figura de la persona que ha immigrat com algú fraudulent que ve a robar recursos, i el que fan és voler ser ciutadans. De fet, per ella, els problemes socials s’estan gestionant com a sistemes d’ordre públic quan s’hauria de treballar la igualtat de drets i oportunitats per arribar a una cohesió social.
TORN OBERT DE PARAULES
- Una persona comenta que està d’acord amb l’enfocament donat a tota aquesta segona taula i que potser el debat gira més entorn a les classes socials.
Mostafà explicita que a nivell de polítics s’ha demostrat que el respecte és difícil de guanyar i que hi ha massa estereotips en tots els àmbits de la nostra societat. Creu que el fet que la gent no pugui votar, com en el cas dels magrebins, no condueix a res positiu. És una qüestió de país. Les últimes intervencions del matí han dit que cal una estructura i amb això ell està d’acord. Si no, només seria un debat de marcar fronteres i cal parlar de transformacions. Mostafà afegeix, finalment, que la política també es fa fora dels partits i el dret de vot és un dret individual que està supeditat a un tracte diplomàtic i això hauria de canviar per ser realment un sistema democràtic
- Lluc Salellas, tècnic del Quedem? a Girona, planteja un dubte: “del vostre discurs s’entén que les etiquetes no s’haurien d’utilitzar, però Òmnium Cultural com a entitat té necessitat de les paraules correctes. Amb elles discriminem? Així mateix, puntualitza que, segons ell, la justícia social és molt important però demana directament a Mostafà si coneix cap manera de “reclutar soldats” per a la causa independentista.
- Miguel Fernández de l’Associació dels Altres Andalusos inicia el debat dient que hem de separar cohesió i immigració d’altres aspectes. Les persones se senten sense afecte a la comunitat i això afecta les relacions. Fernández afegeix que la instrumentalització de la immigració és molt greu, això no és nou ja es feia abans de la Guerra Civil. I pregunta: quin lligam tenen davant d’aquesta situació?
- Una senyora explica haver estat criada a Veneçuela, la situació dels seus pares quan van intentar migrar cap a Mèxic i les normes d’allà vers aquest tema, vol fer la reflexió que els actuals immigrants haurien de pensar i comparar les situacions i valorar més els aspectes positius.
Mostafà respon a tots tres assegurant que li sembla que el discurs de les persones que han preguntat ha continuat en la línia de “nosaltres” i “vosaltres” i considera que cal abandonar-la perquè ja estem carregats d’etiquetes.
La frase que determina el discurs de Mostafà, segons ell, és: “Jo tinc la meva pròpia construcció de com sóc i no hi ha més a dir, ni haig de justificar-me a cada segon. Si conec una persona del Camerun no em plantejo el tracte com si fos diferent perquè això tenyeix el discurs i el tracte (la no fluïdesa es nota). Les diferències es tracten dins d’un mateix. La realitat ens inculca la diferència. A més a més, hi ha països que tenen unes lleis més o menys facilitadores. Al nostre territori ens trobem amb elements que dificulten.
Per la seva banda, Judit Font creu que si es vol fer país s’ha de fer des de les comunitats de veïns on hi ha la construcció de la cultura popular. Ella assegura que l’escola hauria de ser la normalitat i no crear guetos però avui en dia encara els crea. Creu que els exemples de pensar com a “veïns” són molt bons ja que les rutines diàries són les que calen. Cal una identificació, ja sigui de poble o de barri, i és evident que l’habitatge és un bon lloc per començar. El següent pas serà establir altres vincles, però cal començar pel principi.
Els ponents aporten la seva visió que cal que el projecte de nació sigui interessant per poder reclutar la gent i una bona manera és donant resposta a les seves necessitats. La relació directa millora les relacions d’acollida, la discriminació i, evidentment, la desigualtat no ho fa, asseguren els ponents.
- Àngels parla del tema de les ajudes dels lloguers, que estan endarrerides, i que hi ha moltes ajudes per a persones no “espanyoles”. Diu que hi ha més ajudes per a la immigració.
- Belén destaca que s’ha intentat separar l’estructura de la cultura i això no es pot fer o s’arriba a la manipulació. Els canvis s’han de promoure i impulsar, no esperar que sorgeixin tots sols i el llenguatge és fonamental per fer projecte i país.
- Marta es queixa que ha sentit parlar de deures i que és important l’interès de la persona que ha arribat nova a un poble per avançar en aquesta línia també.
Judit Font expressa que els termes de Belén són perfectes. I respon en global que el tema cultural i identitari no sembla tan amenaçat. La resposta catalana a un debat nacional ha de ser agradable i presentar el projecte atractiu. Ara mateix no es planteja aquest projecte, i aquest possible interès inicial que pot tenir la gent que acaba d’arribar pot desaparèixer ràpidament.
Mostafà es dirigeix específicament al tema deures. Argumenta que el debat sembla ser sempre el mateix. Si hi ha desigualtat de drets i no es veu les persones immigrades com algú català, ni es parla mai dels drets que han de tenir, fa que ell mai parli del tema deures per compensar. Tanmateix, assegura, és evident que cal un equilibri d’ambdues coses.
Finalment, Rita Marzoa agraeix a tots els ponents les seves exposicions i a tots els assistents la seva participació i interès en la I Jornada sobre Cohesió Social "Ara, més que mai, som cohesió".
Barcelona, 8 d’octubre de 2011
 

Cap comentari:

Publica un comentari