Formació sense rumb: els riscos d’improvisar en lloc de planificar

Sé que no tinc perdó. Fa gairebé cinc anys que no publico res a la web. He estat molt centrada en altres canals com Instagram i Twitter, i també immersa en un projecte de voluntariat que m’ha robat (i regalat) moltes hores. Però reconec que, entre una cosa i l’altra, m’ha fet mandra tornar a escriure aquí.
Avui, però, torno amb un tema que em ronda pel cap des de fa temps i que veig constantment en moltes organitzacions: la improvisació a l’hora de gestionar la seva formació interna. Una pràctica molt més habitual del que sembla… i que pot sortir molt cara.

 

En un món empresarial cada cop més canviant, on l’adaptabilitat i l’aprenentatge continu són claus per a la supervivència, sorprèn que encara hi hagi empreses que gestionin la formació dels seus equips com qui apaga focs. Sense pla, sense objectius clars, i sovint amb decisions preses a última hora. Sí, nosaltres ens diem foc, però no, això no vol dir que sempre calgui apagar incendis.

 

Segons la matriu d’Eisenhower —que, per cert, treballem sovint als nostres cursos de gestió del temps—, els incendis formen part de les tasques importants i urgents. Però la formació no hauria de ser una urgència; hauria de ser una planificació. Les emergències ja vindran soles, com sempre. Improvisar pot semblar una solució àgil, però a mitjà termini acostuma a sortir car. Molt car.

 

L’escenari és habitual: un problema puntual, una queixa interna o una novetat tecnològica forcen la direcció a buscar un curs o taller “per cobrir l’expedient”. Tot plegat, fora d’un marc estratègic, sense una anàlisi prèvia de necessitats ni una visió global del que es vol aconseguir. El resultat? Formacions inconnexes, poc útils o directament ineficients. Quan són eficients? quan les persones que creen i imparteixen la formació s'hi escarrassen per imaginar que passa, aporten expertesa i fomenten una real empatia durant el curs (sovint esgotador i on es podrien treballar més conceptes si hagués estat planificada)

 

La manca de planificació provoca una dispersió del coneixement. Cada sessió formativa va per lliure, sense coherència ni seguiment, cosa que genera desorientació entre els treballadors i fa difícil consolidar cap aprenentatge real. A més, moltes vegades aquestes accions no estan alineades amb els objectius de negoci, de manera que l’impacte sobre els resultats és fluixet.
El problema s’agreuja quan la improvisació es converteix en norma. La formació es percep com una obligació més, desconnectada de les necessitats reals dels equips, i això es tradueix en desmotivació i baixa participació. El personal no entén per què se li demana assistir a determinats cursos, i la sensació general és que es perd temps i recursos. Aquí apliquem de nou la nostra màgia com a formadores.

 

A tot això cal afegir-hi els costos. Organitzar formacions a corre-cuita sol ser més car i menys eficient. No es comparen opcions, no es negocien preus, i sovint s’aposta per solucions estandarditzades que no s’adapten a la realitat de l’empresa. I el més greu: no s’avalua l’efecte real d’aquestes accions.

 

El desordre formatiu també pot generar greuges comparatius entre departaments. Alguns reben més recursos que d’altres, no per criteris objectius, sinó perquè han sabut demanar-ho millor o han estat més insistents. Això pot crear tensions internes i una percepció d’injustícia que afecta la cultura corporativa.

 

En definitiva, la improvisació en formació és una falsa solució. Potser resol alguna urgència, però no construeix res sòlid. Sense una estratègia clara, l’empresa perd l’oportunitat de convertir el coneixement en una veritable eina de competitivitat.

Planificar no vol dir encotillar, sinó marcar un rumb. Un pla de formació ben dissenyat, flexible i alineat amb els objectius de negoci és una inversió que multiplica el talent intern i prepara l’organització per als reptes futurs. I això, en temps d’incertesa, pot marcar la diferència entre avançar o quedar-se enrere.

VOLS QUE PARLEM DEL 2026?