La setmana passada, durant una conversa amb una patronal empresarial, ha sortit una frase que segurament molts responsables d'equips signarien sense pensar-s'ho gaire:
"Al juliol la gent hi és... però no hi és. En cos sí, en ànima no."
Hem rigut. Perquè la frase té gràcia. Però també perquè descriu una situació que moltes hem observat a les organitzacions.
Els correus s'allarguen una mica més del compte. Les reunions acaben amb un "ja ho reprendrem al setembre". Algú intenta tancar quinze projectes abans del dia 31. I hi ha qui ja sap exactament quants dies falten per posar els peus a la sorra. I sempre hi ha aquella persona que, mentre parla del pressupost del tercer trimestre, ja sap perfectament quin dia obre el xiringuito on pensa dinar l'arròs.
És el famós "síndrome prevacacional". O potser no.
La mala notícia: científicament no existeix.
Ni el DSM-5-TR ni la classificació internacional de malalties ICD-11 reconeixen cap "síndrome prevacacional" com a trastorn o diagnòstic clínic. No hi ha cap professional que et diagnostiqui "síndrome prevacacional". Ni hi ha una baixa mèdica per "necessito urgentment una gandula davant del mar".
Per tant, si algú us diu que pateix aquesta síndrome, probablement no necessita medicació. Potser només necessita vacances.
La bona notícia: el que sentim sí que té una explicació.
El cervell també fa la maleta.
Hi ha un fenomen ben conegut en psicologia: quan sabem que un objectiu és a prop, la nostra atenció canvia.
- Comencem a planificar.
- A anticipar.
- A imaginar.
- A fer llistes mentals que inclouen paraules tan científiques com "xiruques", "maleta" o "on he deixat el carregador".
No és falta de compromís.
És anticipació.
I aquesta anticipació consumeix recursos cognitius. Dit d'una altra manera...
"No és que al juliol ens tornem mandroso/es. És que portem molts mesos exigint-li al cervell que funcioni al cent per cent."
El gran error de moltes empreses
Curiosament, moltes organitzacions reaccionen igual cada juliol.
Com que tothom marxarà de vacances...cal acabar-ho TOT abans.
De cop, el juliol deixa de tenir 31 dies i passa a tenir-ne aproximadament 12.
S'acumulen entregues, reunions, objectius, tancaments, informes i plans estratègics.
Des de la perspectiva del model Job Demands-Resources, desenvolupat per Arnold Bakker i Evangelia Demerouti, augmentar les demandes laborals just quan els recursos personals estan més esgotats és una combinació poc recomanable.
Per dir-ho amb menys terminologia científica:
No és el millor moment per demanar un esprint a algú que ja porta mesos corrent una marató.
Potser no estem menys motivat/des.
Potser hi ha més cansament. Aquesta diferència és important.
Perquè si interpretem el cansament com a desmotivació, probablement aplicarem la recepta equivocada.
I el cansament no sempre es resol amb més pressió. De vegades es resol amb més recuperació.
Què podem fer?
Com podem ajudar les persones a arribar a les vacances sense haver de sobreviure a les dues setmanes prèvies?
La recerca sobre recuperació laboral ens dona algunes pistes:
- evitar concentrar totes les entregues els darrers dies abans de vacances;
- prioritzar què és realment urgent i què pot esperar;
- facilitar un tancament ordenat dels projectes;
- permetre que les persones marxin amb la sensació que deixen la feina sota control;
- entendre que descansar no és un premi, sinó una inversió en salut i rendiment.
Perquè les vacances no només beneficien les persones.
També beneficien les organitzacions.
I tornem a aquella frase.
Potser sí.
Però potser el que està passant és molt més senzill.
Hi són.
Només que el cervell ja ha començat, tímidament, a reservar una gandula.
I, sincerament, després d'un any de feina intensa, potser s'ho ha guanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada