Quan arriben les pràctiques: ara sí, comença la feina

Hi ha un moment en alguns processos selectius que té una certa ironia.

Després de molt temps estudiant, superant proves, passant entrevistes, fent una formació inicial i intentant demostrar que tens les competències necessàries, arriba el moment de sortir de "l'aula" Comencen les pràctiques.

I és aleshores quan moltes persones descobreixen una cosa que, en realitat, ja sabien, però que fins aquell moment no havien pogut experimentar del tot:

una cosa és saber què hauries de fer i una altra és fer-ho quan està passant de veritat.

Durant la formació pots treballar casos, fer simulacions, practicar converses, prendre decisions davant de situacions plantejades i rebre retorn.

I tot això és necessari.

Però hi ha alguna cosa que no es pot reproduir del tot.

• La persona que tens davant no sap que és “un cas pràctic”.
• No té un enunciat.
• No et dona tres opcions perquè triïs la correcta.
• No espera pacientment que recordis què diu el protocol.

I, sobretot, no acostuma a comportar-se exactament com havies imaginat.

El primer dia que passa de veritat

Imagina que és un dels primers dies de pràctiques.

Fins aquell moment has estat en un entorn formatiu. Has vist com treballen altres persones, has practicat, t’han corregit i probablement has pensat moltes vegades què faries si et trobessis davant d’una determinada situació.

I ara arriba no exactament aquella situació. Una altra.

Hi ha una persona davant teu que està enfadada. Et parla ràpid. Et demana una resposta que no tens preparada. Potser qüestiona el que estàs fent.

I durant un instant et passa pel cap aquella sensació tan humana:

“Ara què faig?”

No vol dir que no sàpigues.  Vol dir que ara has de posar en joc moltes coses alhora.

• El coneixement.
• La comunicació.
• La presa de decisions.
• La gestió emocional.
• La capacitat d’adaptar-te.
• I també la capacitat de pensar mentre les coses estan passant.

És aquí on les pràctiques tenen tot el sentit.

Perquè no són simplement el lloc on comproves si recordes el que has après. Són el lloc on comences a convertir aquest coneixement en una manera de treballar.

“A l’escola em sortia molt bé”

Aquesta frase també apareix.

I no és necessàriament una mala notícia.

Durant la formació, una persona pot haver resolt molt bé un exercici. Pot haver explicat perfectament què faria davant d’una situació. Pot haver identificat els passos correctes, pot haver fet una simulació molt bona.

I després, en una situació real, pot costar-li molt més.

No perquè la formació no hagi servit. Precisament al contrari. La formació ha posat les bases. Però ara toca construir-hi a sobre.

És una mica com aprendre a conduir. Pots saber què significa un senyal, entendre les normes de circulació i haver practicat en diferents situacions. Però el dia que condueixes per primera vegada en un lloc que no coneixes, amb trànsit, soroll i algú que et demana que giris quan ja t’has passat el carrer, descobreixes que conduir també consisteix a gestionar moltes coses alhora. I probablement ningú espera que el primer dia condueixis amb la mateixa fluïdesa que algú que fa vint anys que condueix.

Amb les professions passa una cosa semblant.

La formació dona coneixement, actitud i certa habilitat. L’experiència ajuda a convertir-lo en criteri.

No aprenem de l’experiència; aprenem quan reflexionem sobre l’experiència.
— John Dewey

I llavors apareix una figura molt important

• La persona que acompanya.
• La referent.
• La tutora.
• La supervisora.

Aquella persona que ja ha viscut moltes de les situacions que tu encara estàs començant a conèixer.

I aquí torna a aparèixer una cosa que ja comentàvem en l’article de la setmana passada: deixar-se corregir.

Perquè durant les pràctiques pot passar que, després d’una situació, la persona que t’acompanya et digui:

“Jo aquella intervenció l’hauria plantejat d’una altra manera.”

I pot ser que la primera reacció sigui pensar:

“Però si jo he fet exactament el que havíem treballat.”

I pot ser que sigui veritat.

Però també pot ser que ara aparegui una diferència important.

El que havíeu treballat era un criteri general. La situació real tenia matisos.

I la persona que tens al costat pot haver vist alguna cosa que encara no eres capaç de veure.

Aquí és on les pràctiques poden convertir-se en una escola extraordinària.

Perquè ja no només aprens dels manuals o de les explicacions.

Aprens de mirar com treballa algú amb experiència.

I també aprens quan aquella persona et diu:

• “Vigila amb això.”
• “Fixa’t en com reacciona.”
• “Aquí jo hauria esperat una mica més.”
• “Abans de respondre, escolta.”
• “Sembla una situació senzilla, però mira què està passant.”

Són comentaris que potser en aquell moment semblen petits.

Amb el temps, poden acabar formant part de la teva manera de treballar.

Preguntar no és anar enrere

Hi ha una altra cosa que pot costar molt durant les pràctiques: preguntar.

Especialment després d’haver superat un procés selectiu i una formació exigent.

Pot aparèixer aquella idea:

“Això ja ho hauria de saber.”

I potser no.

O potser sí que ho saps, però no tens clar com aplicar-ho en aquella situació concreta.

O potser tens dues opcions possibles i necessites contrastar-les.

Preguntar no vol dir no estar preparada per assumir una responsabilitat. De vegades significa exactament el contrari.

Vol dir saber que encara estàs aprenent i que prefereixes assegurar-te abans d’actuar.

Hi ha una diferència important entre dependre sempre d’algú perquè decideixi per tu i saber quan és necessari demanar orientació.

La primera pot dificultar l’autonomia. La segona forma part de l’aprenentatge professional.

I també hi ha errors

Per descomptat, en algun moment alguna cosa no sortirà bé.

I potser tornaràs a casa donant-hi voltes.

Però aquesta és precisament una de les funcions de les pràctiques.

No haurien de servir perquè una persona demostri que ja funciona exactament com algú amb anys d’experiència.

Han de permetre observar com aplica els coneixements, com evoluciona, com incorpora el retorn i com va guanyant autonomia.

Per això és tan important què fem després d’un error.

• Podem intentar amagar-lo.
• Podem justificar-nos.
• Podem buscar culpables.

O podem preguntar:

“Què hauria pogut fer diferent?”

Aquesta pregunta pot ser molt més valuosa que intentar demostrar que teníem raó.

Quan deixes de pensar en la pràctica i comences a pensar en la feina

Potser un dels moments més interessants arriba quan, gairebé sense adonar-te’n, deixes de pensar constantment:

“Estic en pràctiques.”

I comences a pensar:

“Què necessita aquesta situació?”

És un canvi petit, però important.

Ja no estàs només pensant en què espera la persona que t’està avaluant.

• Estàs pensant en la persona que tens davant.
• En el servei.
• En el que està passant.
• En les conseqüències de la teva decisió.
• En quina és la millor manera d’actuar.

És llavors quan comença a aparèixer una identitat professional pròpia.

No perquè ja ho sàpigues fer tot. Sinó perquè comences a prendre decisions amb criteri propi, sabent també quan necessites contrastar-les.

Les pràctiques no són un examen més llarg

Quan una persona arriba a les pràctiques després de tot el procés anterior, és fàcil continuar vivint-les com un examen.

• “Què estaran mirant?”
• “Ho hauré fet bé?”
• “Això comptarà?”
• “Què pensaran de mi?”

És comprensible.

Però si tota l’energia està posada en aquesta pregunta, ens podem perdre la pregunta més important que estem destacant durant tot l'article:

“Què puc aprendre d’això que acaba de passar?”

Perquè durant les pràctiques encara hi ha algú que et pot donar retorn. Encara hi ha algú que pot veure una situació des de fora.

I això és un privilegi.

Perquè arribarà un moment en què ja no estaràs en pràctiques i continuaràs tenint situacions difícils.

Per això, aprofitar aquest període és molt més que superar l’última fase d’un procés selectiu. És començar a construir una manera de treballar.

Primer volies la plaça. Ara has de construir la persona professional que hi ha dins

En el primer article d’aquesta sèrie  preguntava què hi ha darrere d’una persona que decideix opositar.

Després parlàvem del que passa quan, fins i tot després d’haver superat l’oposició, encara has de demostrar i aprendre durant la formació.

Ara arriba un altre moment, ara estàs començant a fer-ho.

I això és diferent.

Perquè una plaça no es construeix només amb un resultat d’“apte”.

Es va construint durant les primeres intervencions, les primeres decisions, les primeres correccions, les primeres vegades que preguntes, les primeres vegades que t’equivoques i, sobretot, les primeres vegades que aconsegueixes fer diferent allò que abans no t’havia funcionat.

Potser per això les pràctiques no haurien de viure’s només com l’últim obstacle abans de la plaça.

Són el lloc on comences a descobrir què significa realment ocupar-la.