dijous, 19 de novembre del 2026

Quan ser una persona fàcil de tractar vol dir no portar mai la contrària


Fa unes setmanes que ens hem engrescat a escriure situacions de allò que passa a la feina i que ningú no diu.

Hi ha persones que trobem a totes les organitzacions, independentment del sector o de la mida de l'empresa. Segur que, mentre llegeixes, ja et ve al cap algú. O potser més d'una persona. Són aquelles que tenen molt bona fama dins l'equip: agradables, col·laboradores, resolutives, sempre disposades a donar un cop de mà i amb una habilitat especial per evitar que les situacions es compliquin més del compte. No acostumen a queixar-se, no generen gaire soroll i, quan hi ha tensions, sovint són les primeres a intentar posar-hi una mica de pau.



Si hi ha un problema, no l'agreugen. Si hi ha una decisió amb què no estan d'acord, difícilment obriran un debat que pugui incomodar. I si algú els demana que assumeixin una tasca més, que canviïn els seus plans o que facin un esforç addicional, probablement trobaran la manera de dir que sí, encara que per dins pensin que potser ja n'hi ha prou.

Són persones de qui se senten comentaris com ara: "És una persona fantàstica, sempre està disposada a ajudar i amb ella pots comptar per a qualsevol cosa"; "La veritat és que és molt fàcil treballar amb ell, mai no posa problemes i sempre troba la manera que les coses tirin endavant"; o "És d'aquelles persones que sumen, que no entren en conflictes i que fan que el dia a dia de l'equip sigui molt més fàcil".

I és probable que aquests comentaris siguin sincers. El que potser no ens hem preguntat mai és què hi ha darrere d'aquesta facilitat per no incomodar ningú.

Són elogis que, d'entrada, semblen fantàstics. I probablement ho són. Però, de vegades, darrere d'aquesta etiqueta hi ha una història que paga la pena mirar una mica més amb lupa.

Imaginem que és divendres a mig matí. Una companya s'acosta a una persona de l'equip i li demana si pot assumir una tasca que, en principi, no li correspon. Té feina acumulada, alguns terminis pendents i havia reservat aquella estona per acabar una feina que fa dies que arrossega.

Sap que no li toca. Sap que no li dona temps. I sap, també, que si accepta aquella nova tasca haurà de tornar a reorganitzar-se i probablement acabarà allargant la jornada.

Però respon: "Sí, cap problema, ja m'ho miro."

La companya marxa tranquil·la. "Menys mal que sempre puc comptar amb tu", li diu abans de marxar.

I aquella persona continua treballant, una mica més carregada que abans, pensant que potser hauria d'haver dit que no. Però tampoc no volia semblar poc col·laboradora, ni generar una situació incòmoda, ni fer sentir malament la companya que li havia demanat el favor.

Uns dies després, en una conversa informal, algú comenta que hi ha persones que sempre acaben assumint més feina que les altres. Ella somriu, però no diu res. Al cap i a la fi, tampoc no vol que sembli que es queixa.

I així, gairebé sense adonar-se'n, torna a passar el mateix: una persona que no vol generar cap problema acaba assumint-ne uns quants més.


Quan l'amabilitat es converteix en una exigència

En molts entorns de treball es valora molt tenir al costat persones amb qui tot sigui fàcil. Persones que escolten, que col·laboren, que s'adapten i que no converteixen cada diferència d'opinió en una discussió. I és comprensible: treballar amb altres persones implica negociar, cedir en alguns moments i trobar maneres de fer que permetin avançar plegats.

Ara bé, hi ha una diferència important entre saber conviure amb les discrepàncies i intentar evitar-les constantment. Perquè, quan una persona sempre procura no incomodar, no qüestionar i no generar cap mena de tensió, pot acabar deixant de dir coses que són importants per a la feina i per al funcionament de l'equip.

Pensem en quantes vegades algú ha tingut una opinió diferent, ha detectat que una decisió no era encertada o simplement hauria volgut expressar que no podia assumir una nova tasca, però finalment ha optat per callar o acceptar la situació. No necessàriament perquè hi estigués d'acord, sinó perquè ja sabia què podia passar si expressava el seu desacord.

Potser es trobaria amb una mala cara, potser hauria de justificar-se més del compte o potser algú acabaria pensant que s'ha tornat poc col·laborador. I, de vegades, ni tan sols cal que aquestes conseqüències s'hagin produït. N'hi ha prou d'haver-les viscut alguna vegada per començar a anticipar-les.

A poc a poc, la persona aprèn quines batalles val la pena evitar, quines opinions és millor reservar-se i quins "sí" són més fàcils de pronunciar que no pas un "no". Fins que arriba un moment en què ja gairebé no es planteja si vol discrepar. Simplement, s'adapta.

El problema és que aquesta adaptació pot acabar tenint un preu. Perquè ser respectuós no vol dir estar sempre d'acord, igual que ser una persona col·laboradora no implica estar permanentment disponible. I poder expressar una discrepància sense que això es converteixi en un problema hauria de formar part de qualsevol relació professional saludable.

Potser el més preocupant és que, en alguns equips, les persones que discrepen acaben rebent etiquetes que les altres no reben: "sempre hi posa pegues", "és difícil de tractar", "tot ho qüestiona" o "no és gaire flexible".

Mentrestant, qui calla, cedeix i s'adapta continua acumulant elogis per la seva actitud. Com estem etiquetant a la gent?


El preu de ser sempre fàcil

Les investigadores Elizabeth W. Morrison i Frances J. Milliken van estudiar com, dins les organitzacions, es poden generar dinàmiques col·lectives en què les persones retenen opinions, preocupacions i informació perquè consideren que expressar-les no servirà de res o pot comportar conseqüències negatives.

La idea interessant és que el silenci no és necessàriament una decisió individual: pot acabar formant part de la cultura de l'organització.

És a dir, ningú no ha de dir explícitament "aquí no es qüestionen les decisions". N'hi ha prou que les persones observin què passa quan algú ho fa.

Els autors estudien les creences que les persones interioritzen sobre quan és apropiat parlar i quan és millor callar.

Per exemple:

  • "No qüestionis una decisió davant de tothom."

  • "No contradiguis una persona que ocupa una posició superior."

  • "No posis en dubte una proposta si ningú més ho fa."

  • "Si expresses desacord, poden pensar que no ets una persona col·laboradora."

Són normes que no necessàriament estan escrites enlloc, però que condicionen molt la conducta.


Què està passant en aquest equip perquè les persones no sentin que poden parlar amb naturalitat?

Aquesta mirada és important perquè evita responsabilitzar únicament la persona que calla i ens obliga a observar el paper de les relacions, el lideratge i les dinàmiques de l'equip. Per això, quan parlem de persones que no porten mai la contrària, també hauríem de mirar l'entorn on treballen. Perquè no podem demanar a les persones que participin, aportin idees i siguin crítiques si, al mateix temps, els fem sentir que discrepar és una manera de complicar les coses.


Potser no necessitem persones més fàcils, sinó equips on sigui més fàcil parlar

Sempre hem de revisar què volem dir quan afirmem que una persona és fàcil de tractar.

Volem dir que escolta, respecta, dialoga i sap gestionar les diferències? Fantàstic.

O volem dir que mai no ens qüestiona, que no ens fa revisar les nostres decisions i que no ens obliga a sortir de la nostra zona de comfort.

La psicologia de les organitzacions fa temps que estudia com els entorns de treball poden afavorir o dificultar que les persones expressin les seves opinions. La recerca sobre seguretat psicològica, per exemple, assenyala la importància que les persones puguin plantejar dubtes, discrepar o qüestionar decisions sense por de patir conseqüències negatives. I els estudis sobre el silenci organitzatiu ens recorden que, quan expressar una opinió es percep com un risc, les persones poden acabar optant per callar, encara que tinguin coses importants a dir.

Per això, les organitzacions saludables no són necessàriament aquelles on tothom està sempre d'acord. Són aquelles on les persones poden estar en desacord sense que això posi en risc la seva relació professional, la seva reputació o les seves oportunitats. Qui coordina equips, dirigeix persones i ocupa posicions de poder ho hauria de saber. No n'hi ha prou amb dir que tenim una política de portes obertes o que valorem les opinions de tothom. Cal demostrar-ho, especialment quan algú ens porta una opinió que no ens agrada o qüestiona una decisió que ja havíem pres.

Perquè escoltar només les opinions que ens confirmen que ho estem fent bé no és escoltar. És buscar validació. El repte no és aconseguir que tothom sigui més fàcil de tractar. És construir entorns on ningú no hagi de renunciar a dir el que pensa per continuar sent considerat una bona persona amb qui treballar.

I la propera vegada que algú ens digui que una persona és molt fàcil de tractar, hem de fer-nos una pregunta:

És fàcil de tractar perquè sap relacionar-se amb els altres o perquè ha après que, per encaixar, és millor no portar mai la contrària?


dijous, 12 de novembre del 2026

Fer bé la feina i que ningú no se n'adoni: la invisibilitat del treball

A les persones que fan que les coses funcionin, que resolen problemes abans que arribin a ser-ho i que aconsegueixen que el dia a dia avanci sense massa sobresalts. Gràcies i ànim! Sovint, precisament perquè tot funciona, ningú no s'adona de la feina que hi ha al darrere.

Aquest article forma part de la sèrie "Allò que passa a la feina i que ningú no diu", en què anem posant el focus en situacions quotidianes de les organitzacions que sovint reconeixem, però que poques vegades analitzem però són les causants de molts temes enquistats dins dels equips. En les dues entregues anteriors hem parlat de la frase “Aquí sempre s'ha fet així”, que acaba jubilant qualsevol proposta de millora, i d'aquelles reunions en les què ningú no diu res, però tothom en parla després. Aquesta vegada ens fixem en una altra realitat força habitual: la feina que es fa bé, que permet que tot funcioni, però que gairebé mai no es veu ni es reconeix i amb la que correm el perill de que s'apagui poc a poc.

Oficina: A les nou del matí, quan tothom arriba a l'oficina, hi ha algú que ja ha revisat els correus urgents, ha detectat que falta una informació per a una reunió i ha trucat a una persona per evitar que un petit malentès es converteixi en un problema. També hi ha algú que ha recordat a un company que avui tenia un termini, que ha reorganitzat una tasca perquè un altre departament pugui avançar i que ha resolt una incidència sense necessitat d'explicar-ho a ningú.

El dia comença i tot funciona amb normalitat.

A la reunió de seguiment es parlarà dels projectes, dels resultats i dels temes pendents. Ningú no esmentarà aquestes petites intervencions. Tampoc no sembla necessari. Les coses han anat bé.

I si pensem en un negoci molt diferent?

Comerç: A les nou del matí, abans que arribin els primers clients, hi ha algú que ja ha comprovat que els productes estiguin ben col·locats, ha detectat que falta una referència que segurament es demanarà durant el dia i ha avisat perquè es reposi. També ha revisat que els preus estiguin ben posats, ha resolt un dubte d'una companya sobre una comanda i ha reorganitzat una part de la feina perquè, quan comenci a entrar gent, tot estigui a punt.

Més tard, atendrà un client que no troba el que busca, ajudarà una company a resoldre un canvi i s'adonarà que una persona gran necessita una mica més de temps per decidir-se. Potser també evitarà una petita discussió perquè ha detectat a temps un malentès amb un encàrrec.

Al final del dia, la botiga haurà funcionat amb normalitat. Els clients hauran trobat el que buscaven i les vendes s'hauran fet. Però probablement ningú no parlarà de totes aquestes petites coses que han contribuït a fer que el dia anés bé.

Hi ha feines que, com millor es fan, menys es veuen.


La feina que no surt a cap informe

Quan pensem en treball, sovint imaginem tasques, responsabilitats, objectius i resultats. Però una part important de l'activitat laboral passa en un altre pla, molt menys visible.

És la feina d'anticipar-se, d'estar pendent, de coordinar, de recordar, de facilitar les coses a les altres persones i de resoldre petites dificultats que, si ningú no les atengués, acabarien afectant el funcionament de l'equip.

Pensem en aquella persona que sempre sap a qui cal trucar quan alguna cosa s'encalla. En qui detecta que dos persones de l'equip no s'estan entenent i busca la manera de desencallar la situació. En qui revisa un document una vegada més perquè sap que hi ha un detall que pot provocar problemes més endavant. O en qui acaba assumint una tasca que no és pròpiament seva perquè, si no ho fa, ningú no la farà.

Són situacions molt quotidianes. No acostumen a aparèixer en les descripcions dels llocs de treball ni en els objectius anuals. Però formen part de la feina real i comporten temps i esforç de càrrega mental que si fos compartit seria minso.

Des de la psicologia del treball sabem que treballar no és només executar les tasques assignades. També implica regular les relacions, gestionar imprevistos, sostenir la cooperació i fer una feina emocional i cognitiva que sovint queda fora de qualsevol valoració formal.


Quan tot funciona, ningú no pregunta per què

Ara està molt de moda treballar per projectes, imaginem que s'acaba dins del termini. El client està satisfet, l'equip ha pogut treballar sense grans tensions i no hi ha hagut incidències destacables. A la reunió final es felicita l'equip i es passa al projecte següent.

Però potser ningú no sap que una persona ha estat setmanes anticipant-se als problemes, parlant amb diferents interlocutors, ajustant calendaris i resolent petits conflictes perquè el projecte no s'aturés.

No és que aquesta persona no hagi fet una bona feina. És que la seva feina ha consistit, en bona part, a evitar que les coses anessin malament.

Quan no passa res, és fàcil pensar que no hi havia res a resoldre.

Des de la psicologia del treball, aquesta situació es pot entendre a partir de la diferència entre la feina preventiva i els resultats visibles. Tendim a prestar més atenció als esdeveniments que generen problemes que no pas a les accions que han evitat que aquests problemes arribin a produir-se.

El problema resolt genera una conversa. El problema evitat, sovint, no genera ni tan sols una pregunta.


La persona que sempre hi és

També hi ha un altre fenomen molt habitual: aquella persona que tothom sap que pot ajudar.

Si falta una informació, li pregunten a ella. Si hi ha un dubte, la busquen. Si algú necessita una mà, ja compten que trobaran una estona. Si hi ha una urgència, probablement serà de les primeres persones a qui trucaran.

Amb el temps, aquesta disponibilitat es converteix gairebé en una característica del lloc de treball, encara que no formi part de les seves funcions.

Al principi pot ser una font de satisfacció. Sentir-se útil, tenir experiència, ser una persona de referència i saber que els altres confien en tu pot reforçar el sentiment de competència i de pertinença a l'organització.

Però també pot tenir una altra cara.

  • Quan aquesta contribució es dona per descomptada, la disponibilitat es transforma en una expectativa. Allò que inicialment era una ajuda acaba sent una obligació implícita. I la persona que sempre resol, acompanya i facilita les coses pot acabar assumint una càrrega que ningú no ha calculat.

Des de la psicologia del treball, això (com l'explicat abans) també ens connecta amb el reconeixement, la reciprocitat i la càrrega mental. No és només una qüestió de tenir moltes tasques. També és haver d'estar pendent de moltes coses, recordar allò que els altres obliden i mantenir una atenció constant sobre aspectes que no sempre són visibles.


El reconeixement no és només donar les gràcies

De vegades, quan parlem de reconèixer la feina, pensem en una felicitació, un agraïment o una valoració positiva. I, evidentment, aquestes coses importen. Però el reconeixement també té a veure amb una qüestió més profunda: que l'organització sigui capaç d'identificar què aporta realment cada persona. Que una tasca no aparegui en els objectius no vol dir que no tingui valor. Que una responsabilitat no estigui escrita en cap organigrama no vol dir que no existeixi. I que una persona no expliqui constantment tot el que fa no significa que la seva contribució sigui menor.

Quan només reconeixem allò que és fàcil de mostrar, correm el risc de valorar més la visibilitat que no pas la contribució real.

Això pot tenir efectes en la motivació, en el compromís i en la percepció de justícia dins dels equips. Perquè les persones no necessiten només saber que fan bé la seva feina. També necessiten sentir que aquesta feina té sentit i que algú és capaç de veure-la.

A Inequity in Social Exchange, Adams explica que les persones comparem el que aportem a la feina (esforç, temps, experiència, responsabilitat) amb el que rebem (salari, reconeixement, oportunitats, tracte), i també ho comparem amb el que reben els altres.


Què passa quan aquesta feina deixa de fer-se?

De vegades, la millor manera de descobrir una feina invisible és observar què passa quan la persona que la fa no hi és. Aquell dia ningú no recorda la informació que calia enviar. Les petites incidències s'acumulen. Dues persones es troben amb un problema que habitualment algú resolia abans que arribés a les seves mans. Una reunió que sempre havia estat ben preparada es converteix en una successió de preguntes sense resposta.

I aleshores apareixen comentaris com “No sé què ha passat, però avui tot ha anat més lent” o “Abans aquestes coses no passaven”. O fins i tot a mig termini se li acaba retraient a aquella mateixa persona que no està implicada amb la seva feina.

Les organitzacions sovint descobreixen el valor d'aquestes contribucions quan desapareixen. És aleshores quan es fa evident fins a quin punt determinades persones sostenien processos, relacions i dinàmiques de treball que no estaven documentades ni reconegudes.


Fer bé la feina també hauria de voler dir poder-la fer visible

No es tracta que tothom hagi d'explicar constantment què fa, ni de convertir cada petita tasca en un indicador de rendiment. Tampoc no es tracta de generar una nova competició per demostrar qui treballa més. Es tracta de mirar millor. De preguntar-nos què hi ha darrere d'un resultat, qui ha fet possible que les coses funcionin i quines responsabilitats reals assumeixen les persones més enllà del que diu el seu lloc de treball.

Sabem que una organització no funciona només gràcies als projectes que es tanquen, als objectius-ventes que s'assoleixen o als indicadors que milloren. També funciona gràcies a totes aquelles persones que, cada dia, fan una feina discreta, sovint silenciosa, que permet que la resta pugui avançar.

De vegades, les persones que més contribueixen a fer que tot funcioni són precisament les que menys apareixen quan parlem de resultats.

Et recomanem:

  • Si lideres un equip, no et quedis només amb els resultats. Pregunta't què ha calgut fer perquè les coses funcionin, qui ha assumit responsabilitats que no sempre apareixen en les seves funcions i quines aportacions passen desapercebudes. No esperis que alguna cosa deixi de funcionar per adonar-te de qui la sostenia.
  • Si treballes al costat d'altres persones, fixa't també en la feina que fan i que potser dones per descomptada. Aquella ajuda que sempre arriba, aquella persona que recorda el que falta, que facilita una tasca o que està pendent que tot encaixi. Un agraïment concret i sincer pot tenir més valor del que sembla.
  • Si treballes en un altre departament, recorda que la feina que reps feta també té una història al darrere. Potser algú ha hagut de fer gestions, resoldre dubtes, revisar informació o reorganitzar prioritats perquè tu puguis continuar. Conèixer aquesta part de la feina ajuda a entendre millor els altres i a treballar amb més respecte i reciprocitat i potser a criticar-nos menys.
  • I per suposat, si ets client o clienta, també formes part d'aquesta cadena. Una bona atenció no depèn només de la persona que tens al davant, sinó de moltes altres persones que han preparat, organitzat i facilitat que aquella experiència sigui possible. Tenir paciència, agrair una bona atenció, reconèixer l'esforç o tractar amb respecte qui ens està atenent són gestos petits que també contribueixen a fer millor la feina dels altres.
Al capdavall, les organitzacions i les relacions de treball estan plenes de petites cadenes de favors, ajudes i atencions que sovint no es comptabilitzen. Algú et facilita una feina avui i demà potser ets tu qui facilita la d'una altra persona. No sempre cal que sigui una obligació ni que hi hagi un retorn immediat. De vegades, simplement es tracta de fer la vida una mica més agradable als altres.

Una organització no només hauria de saber reconèixer els resultats, sinó també les persones i les petites contribucions que els fan possibles. Perquè veure la feina dels altres és també una manera de valorar-los i és també una manera de cuidar-nos col·lectivament.



* per ampliar el tema de justícia organitzacional. 

Jason A. Colquitt (2001): les dimensions de la justícia

va estudiar i validar quatre dimensions de la justícia organitzacional:

  • Justícia distributiva: si considero just el que rebo en relació amb el que aporto.

  • Justícia procedimental: si les decisions es prenen seguint criteris justos i transparents.

  • Justícia interpersonal: si rebo un tracte respectuós i digne.

  • Justícia informacional: si m'expliquen adequadament les decisions que m'afecten.

La seva recerca On the Dimensionality of Organizational Justice: A Construct Validation of a Measure es va publicar el 2001 al Journal of Applied Psychology.