Quan arriben les pràctiques: ara sí, comença la feina

Hi ha un moment en alguns processos selectius que té una certa ironia.

Després de molt temps estudiant, superant proves, passant entrevistes, fent una formació inicial i intentant demostrar que tens les competències necessàries, arriba el moment de sortir de "l'aula" Comencen les pràctiques.

I és aleshores quan moltes persones descobreixen una cosa que, en realitat, ja sabien, però que fins aquell moment no havien pogut experimentar del tot:

una cosa és saber què hauries de fer i una altra és fer-ho quan està passant de veritat.

Durant la formació pots treballar casos, fer simulacions, practicar converses, prendre decisions davant de situacions plantejades i rebre retorn.

I tot això és necessari.

Però hi ha alguna cosa que no es pot reproduir del tot.

• La persona que tens davant no sap que és “un cas pràctic”.
• No té un enunciat.
• No et dona tres opcions perquè triïs la correcta.
• No espera pacientment que recordis què diu el protocol.

I, sobretot, no acostuma a comportar-se exactament com havies imaginat.

El primer dia que passa de veritat

Imagina que és un dels primers dies de pràctiques.

Fins aquell moment has estat en un entorn formatiu. Has vist com treballen altres persones, has practicat, t’han corregit i probablement has pensat moltes vegades què faries si et trobessis davant d’una determinada situació.

I ara arriba no exactament aquella situació. Una altra.

Hi ha una persona davant teu que està enfadada. Et parla ràpid. Et demana una resposta que no tens preparada. Potser qüestiona el que estàs fent.

I durant un instant et passa pel cap aquella sensació tan humana:

“Ara què faig?”

No vol dir que no sàpigues.  Vol dir que ara has de posar en joc moltes coses alhora.

• El coneixement.
• La comunicació.
• La presa de decisions.
• La gestió emocional.
• La capacitat d’adaptar-te.
• I també la capacitat de pensar mentre les coses estan passant.

És aquí on les pràctiques tenen tot el sentit.

Perquè no són simplement el lloc on comproves si recordes el que has après. Són el lloc on comences a convertir aquest coneixement en una manera de treballar.

“A l’escola em sortia molt bé”

Aquesta frase també apareix.

I no és necessàriament una mala notícia.

Durant la formació, una persona pot haver resolt molt bé un exercici. Pot haver explicat perfectament què faria davant d’una situació. Pot haver identificat els passos correctes, pot haver fet una simulació molt bona.

I després, en una situació real, pot costar-li molt més.

No perquè la formació no hagi servit. Precisament al contrari. La formació ha posat les bases. Però ara toca construir-hi a sobre.

És una mica com aprendre a conduir. Pots saber què significa un senyal, entendre les normes de circulació i haver practicat en diferents situacions. Però el dia que condueixes per primera vegada en un lloc que no coneixes, amb trànsit, soroll i algú que et demana que giris quan ja t’has passat el carrer, descobreixes que conduir també consisteix a gestionar moltes coses alhora. I probablement ningú espera que el primer dia condueixis amb la mateixa fluïdesa que algú que fa vint anys que condueix.

Amb les professions passa una cosa semblant.

La formació dona coneixement, actitud i certa habilitat. L’experiència ajuda a convertir-lo en criteri.

No aprenem de l’experiència; aprenem quan reflexionem sobre l’experiència.
— John Dewey

I llavors apareix una figura molt important

• La persona que acompanya.
• La referent.
• La tutora.
• La supervisora.

Aquella persona que ja ha viscut moltes de les situacions que tu encara estàs començant a conèixer.

I aquí torna a aparèixer una cosa que ja comentàvem en l’article de la setmana passada: deixar-se corregir.

Perquè durant les pràctiques pot passar que, després d’una situació, la persona que t’acompanya et digui:

“Jo aquella intervenció l’hauria plantejat d’una altra manera.”

I pot ser que la primera reacció sigui pensar:

“Però si jo he fet exactament el que havíem treballat.”

I pot ser que sigui veritat.

Però també pot ser que ara aparegui una diferència important.

El que havíeu treballat era un criteri general. La situació real tenia matisos.

I la persona que tens al costat pot haver vist alguna cosa que encara no eres capaç de veure.

Aquí és on les pràctiques poden convertir-se en una escola extraordinària.

Perquè ja no només aprens dels manuals o de les explicacions.

Aprens de mirar com treballa algú amb experiència.

I també aprens quan aquella persona et diu:

• “Vigila amb això.”
• “Fixa’t en com reacciona.”
• “Aquí jo hauria esperat una mica més.”
• “Abans de respondre, escolta.”
• “Sembla una situació senzilla, però mira què està passant.”

Són comentaris que potser en aquell moment semblen petits.

Amb el temps, poden acabar formant part de la teva manera de treballar.

Preguntar no és anar enrere

Hi ha una altra cosa que pot costar molt durant les pràctiques: preguntar.

Especialment després d’haver superat un procés selectiu i una formació exigent.

Pot aparèixer aquella idea:

“Això ja ho hauria de saber.”

I potser no.

O potser sí que ho saps, però no tens clar com aplicar-ho en aquella situació concreta.

O potser tens dues opcions possibles i necessites contrastar-les.

Preguntar no vol dir no estar preparada per assumir una responsabilitat. De vegades significa exactament el contrari.

Vol dir saber que encara estàs aprenent i que prefereixes assegurar-te abans d’actuar.

Hi ha una diferència important entre dependre sempre d’algú perquè decideixi per tu i saber quan és necessari demanar orientació.

La primera pot dificultar l’autonomia. La segona forma part de l’aprenentatge professional.

I també hi ha errors

Per descomptat, en algun moment alguna cosa no sortirà bé.

I potser tornaràs a casa donant-hi voltes.

Però aquesta és precisament una de les funcions de les pràctiques.

No haurien de servir perquè una persona demostri que ja funciona exactament com algú amb anys d’experiència.

Han de permetre observar com aplica els coneixements, com evoluciona, com incorpora el retorn i com va guanyant autonomia.

Per això és tan important què fem després d’un error.

• Podem intentar amagar-lo.
• Podem justificar-nos.
• Podem buscar culpables.

O podem preguntar:

“Què hauria pogut fer diferent?”

Aquesta pregunta pot ser molt més valuosa que intentar demostrar que teníem raó.

Quan deixes de pensar en la pràctica i comences a pensar en la feina

Potser un dels moments més interessants arriba quan, gairebé sense adonar-te’n, deixes de pensar constantment:

“Estic en pràctiques.”

I comences a pensar:

“Què necessita aquesta situació?”

És un canvi petit, però important.

Ja no estàs només pensant en què espera la persona que t’està avaluant.

• Estàs pensant en la persona que tens davant.
• En el servei.
• En el que està passant.
• En les conseqüències de la teva decisió.
• En quina és la millor manera d’actuar.

És llavors quan comença a aparèixer una identitat professional pròpia.

No perquè ja ho sàpigues fer tot. Sinó perquè comences a prendre decisions amb criteri propi, sabent també quan necessites contrastar-les.

Les pràctiques no són un examen més llarg

Quan una persona arriba a les pràctiques després de tot el procés anterior, és fàcil continuar vivint-les com un examen.

• “Què estaran mirant?”
• “Ho hauré fet bé?”
• “Això comptarà?”
• “Què pensaran de mi?”

És comprensible.

Però si tota l’energia està posada en aquesta pregunta, ens podem perdre la pregunta més important que estem destacant durant tot l'article:

“Què puc aprendre d’això que acaba de passar?”

Perquè durant les pràctiques encara hi ha algú que et pot donar retorn. Encara hi ha algú que pot veure una situació des de fora.

I això és un privilegi.

Perquè arribarà un moment en què ja no estaràs en pràctiques i continuaràs tenint situacions difícils.

Per això, aprofitar aquest període és molt més que superar l’última fase d’un procés selectiu. És començar a construir una manera de treballar.

Primer volies la plaça. Ara has de construir la persona professional que hi ha dins

En el primer article d’aquesta sèrie  preguntava què hi ha darrere d’una persona que decideix opositar.

Després parlàvem del que passa quan, fins i tot després d’haver superat l’oposició, encara has de demostrar i aprendre durant la formació.

Ara arriba un altre moment, ara estàs començant a fer-ho.

I això és diferent.

Perquè una plaça no es construeix només amb un resultat d’“apte”.

Es va construint durant les primeres intervencions, les primeres decisions, les primeres correccions, les primeres vegades que preguntes, les primeres vegades que t’equivoques i, sobretot, les primeres vegades que aconsegueixes fer diferent allò que abans no t’havia funcionat.

Potser per això les pràctiques no haurien de viure’s només com l’últim obstacle abans de la plaça.

Són el lloc on comences a descobrir què significa realment ocupar-la. 

Quan aproves l’oposició i encara t’estan seleccionant

Hi ha una situació força curiosa que es produeix en alguns processos selectius.

Després de mesos, o fins i tot anys, estudiant, superant proves, esperant resultats i intentant arribar fins al final, arriba el moment que moltes persones havien imaginat tantes vegades:

han aprovat l’oposició.

Potser encara queda una última etapa de formació abans d’obtenir definitivament la plaça. Una formació que no és només formació: també té una part selectiva.

I aquí apareix una paradoxa que, des de la psicologia del treball, em sembla especialment interessant.

La persona ha entrat en un espai pensat per aprendre, però sap que encara l’estan observant.

I això pot canviar molt la manera de comportar-se.

Perquè una cosa és entrar en un curs pensant “vinc a aprendre”. I una altra és entrar-hi pensant “he d’aconseguir que vegin que soc capaç de fer aquesta feina”.

Sembla gairebé el mateix. Però no ho és.

Quan deixes d’aprendre perquè tens por de demostrar que encara no saps

Gairebé cada any, en aquestes formacions, observo una situació que em fa pensar molt en aquesta qüestió.

L'exemple que em ve al cap més clar és que es plantejava una situació pràctica. No era especialment complicada. Precisament estava pensada perquè permetés observar com cada persona reaccionava davant d’un problema, quines decisions prenia i com explicava el seu raonament.

Una de les persones participants va començar a respondre amb molta seguretat.

Tot semblava molt correcte.

Les paraules adequades, el to adequat, les respostes que probablement havia après que eren les que calia donar.

Però quan la situació canviava una mica i se li demanava que expliqués què faria davant d’un escenari diferent, la resposta es tornava més rígida.

• No hi havia gaire marge per dubtar.
• Ni per dir “això no ho sé”.
• Ni per preguntar.
• Ni per revisar una decisió.

Era com si cada resposta hagués de demostrar alguna cosa.

I això és comprensible.

Quan saps que allò que fas forma part de la teva avaluació, és difícil oblidar que t’estan mirant.

El problema és que, si intentes controlar constantment la imatge que transmets, potser deixes de mostrar com treballes realment.

I aleshores la formació perd una part molt important de la seva funció.

“Però jo ho he fet bé...”

Una de les situacions més interessants apareix quan arriba el retorn.

Perquè la persona acaba un exercici i rep una observació:

“En aquesta situació t’ha faltat escoltar abans de prendre la decisió.” O: “Aquí has respost massa ràpid.”

O: “Quan t’han qüestionat la primera resposta, t’has posat a la defensiva.”

No són necessàriament comentaris agradables d’escoltar.

I encara menys quan saps que aquella persona que t’ho diu també participa en la teva avaluació.

La reacció pot ser immediata: “Sí, però és que...”

I comença l’explicació.

• “Ho he fet així perquè...”
• “És que en aquella situació...”
• “Però jo volia dir que...”
• “És que no m’havien explicat...”

De vegades l’explicació és perfectament raonable.

Però de vegades no estem explicant el que ha passat.

Estem defensant-nos del retorn.

I demostren actituds i seguretats personals diferents.

Acceptar una correcció no vol dir donar sempre la raó a qui la fa. Pot haver-hi errors d’interpretació, contextos que no s’han tingut en compte o aspectes que cal aclarir.

Però hi ha una pregunta que pot ser molt més útil que “com puc demostrar que no ho he fet malament?”.

És aquesta:

“Què puc aprendre del que m’acaben de dir?”

Perquè si no podem fer-nos aquesta pregunta, difícilment aprofitarem una formació.

El problema d’intentar donar la resposta correcta

En una oposició, té tot el sentit preparar-se.

• Estudiar el temari.
• Conèixer el marc normatiu.
• Practicar entrevistes.
• Pensar situacions.
• Preparar exemples.
• Conèixer l’organització.

Tot això forma part de la preparació.

Però hi ha un moment en què ja no estem contestant una pregunta d’examen.

Estem treballant.

I treballar no consisteix a trobar sempre la resposta perfecta.

Especialment en professions en què cal prendre decisions, relacionar-se amb persones, gestionar conflictes o actuar en situacions imprevistes.

Imagina que en una activitat formativa se’t planteja una situació en què una persona reacciona de manera agressiva davant d’una intervenció.

És possible que hagis estudiat perfectament quins principis haurien de guiar la teva actuació.

Però quan apareix una persona real, enfadada, parlant-te malament i qüestionant el que fas, la situació canvia.

És aquí on interessa veure què fas.

• Escoltes?
• T’acceleres?
• Et poses a la defensiva?
• Intentes imposar-te?
• Busques una alternativa?
• Demostres que has entès la situació?

I sobretot: què passa quan algú et diu que la teva primera resposta no ha estat la millor?

Perquè potser aquesta última part és tan important com la primera.

Una formació no és un examen etern

Crec que aquest és un dels malentesos més habituals.

Quan hi ha una avaluació al final, és fàcil viure cada activitat com si fos un examen.

Però una formació no hauria de ser una successió de proves destinades a descobrir qui s’equivoca.

Si fos així, quin sentit tindria formar?

La formació serveix precisament perquè encara hi ha coses que no estan prou consolidades.

• Per practicar-les.
• Per detectar-les.
• Per corregir-les.
• Per tornar-les a provar.

I això implica una cosa que no sempre ens agrada gaire:

durant la formació hem de poder fer visible allò que encara no fem prou bé.

Perquè si ho amaguem, ningú no ho pot treballar.

És com anar a fisioteràpia i passar tota l’estona intentant demostrar que no et fa mal res.

Potser surts de la consulta amb una imatge magnífica.

Però no hauràs treballat allò que realment necessitaves.

“No vull que pensin que no soc capaç”

Aquesta por apareix sovint.

I té tota la lògica del món.

Després de tot el que ha costat arribar fins allà, ningú no vol posar en risc la plaça.

Però aquí hi ha una paradoxa: intentar no mostrar cap dificultat també pot transmetre informació.

• Si mai preguntes, pot semblar que ho saps.
• Si mai dubtes, pot semblar que tens clar què fer.
• Si mai t’equivoques davant del professorat, pot semblar que ho controles.

Però potser simplement has après a protegir-te.

I quan arriba una situació que no pots controlar, aquesta estratègia deixa de funcionar.

Per això, en una formació professional, m’interessa molt més una persona que diu:

“Ho he fet així, però ara que m’ho expliques veig que podria haver-ho plantejat d’una altra manera.”

que no pas una resposta perfecta que no permet saber què ha passat realment.

La primera resposta mostra alguna cosa que es pot treballar.

La segona pot mostrar simplement que la persona sap donar una bona resposta.

El professorat també necessita veure’t de veritat

I aquí hi ha una responsabilitat important per part del professorat.

Si volem que les persones participants es deixin corregir, també hem de generar un context on la correcció sigui possible.

No és el mateix dir:

“Això està malament.”

que explicar:

“Aquí has pres aquesta decisió massa ràpid. Què creus que hauries pogut fer abans?”

No és el mateix buscar l’error que utilitzar l’error per aprendre.

I tampoc és el mateix observar una persona amb la intenció de trobar un motiu per descartar-la que observar-la per saber què necessita desenvolupar abans d’assumir una responsabilitat professional.

En una formació selectiva, aquesta frontera pot ser especialment delicada.

Perquè és cert que l’avaluació existeix.

I que no tothom acabarà arribant al final.

Però això no significa que cada retorn sigui una sentència.

De fet, si el retorn no serveix per modificar res, quin sentit té donar-lo?

Hi ha persones que durant el curs canvien

Aquesta és probablement una de les coses més interessants de veure quan treballes en formació.

Hi ha persones que arriben molt rígides.

Parlen poc. Mesuren cada resposta. Intenten no equivocar-se. Davant d’una correcció, es defensen immediatament.

I, a mesura que passen les setmanes, alguna cosa canvia.

Un dia pregunten. Un altre reconeixen que s’han equivocat.

Després d’un exercici, són capaces de dir:

“Ho he gestionat malament.”

I no passa res.

De fet, potser és just en aquell moment quan comencen a aprendre de debò.

Perquè ja no estan intentant demostrar que saben.

Estan intentant saber fer.

I aquesta diferència, encara que sembli petita, és enorme.

Deixar-se corregir també és una competència

Potser parlem molt de comunicació, autocontrol, presa de decisions, treball en equip o gestió de conflictes.

Però hi ha una capacitat que de vegades queda més amagada:

què fem quan algú ens diu que ho podem fer millor?

Perquè això passarà. Durant la formació. Durant les pràctiques. Quan comencem a treballar. I probablement també anys després.

• Hi haurà un company que ens farà una observació.
• Una responsable que ens dirà que aquella decisió es podria haver pres d’una altra manera.
• Una persona usuària que ens farà veure que no hem entès bé una situació.

I arribarà un moment en què ja no hi haurà ningú amb una graella d’avaluació davant.

Per això la formació és un bon moment per aprendre també aquesta part.

No només a actuar.

També a rebre informació sobre com actuem.

Potser el millor que pots fer és deixar de demostrar

Després de tot l’esforç que implica arribar fins a una formació selectiva, és molt humà voler demostrar que mereixes ser-hi.

Però potser no cal. Ja has arribat fins aquí. Ara toca aprofitar el que tens al davant.

• Si no saps alguna cosa, pregunta.
• Si t’equivoques, escolta.
• Si reps una crítica, mira què en pots extreure.
• Si no entens el retorn, demana que t’ho concretin.

I si alguna cosa et costa, treballa-la abans que es converteixi en un problema més gran.

Perquè potser la pregunta ja no és:

“Com faig perquè vegin que soc capaç?”

Sinó:

“Què necessito aprendre perquè, quan ja no m’estiguin mirant, pugui fer bé aquesta feina?”

I aquí és on la formació deixa de ser un examen. I comença a ser, de veritat, formació.

Perquè aprovar una oposició pot obrir-te la porta. Però ningú arriba a una professió sabent-ho tot.

I potser una de les millors coses que et pot passar durant aquella etapa és trobar algú que et digui, abans que sigui massa tard:

“Ep. Això ho pots fer millor.”

Per ajudar-te a arribar millor preparada al dia en què ja ningú no t’estarà ensenyant des de la banda.