dijous, 25 de juny del 2026

Quan la festa altera el rellotge biològic: Sant Joan i el ritme circadiari laboral

 Quan la festa altera el rellotge biològic: Sant Joan i el ritme circadiari laboral




Hi ha dies en què la psicologia del treball podria estudiar-se millor amb ulleres de sol. El 24 de juny n’és un. No tant pel solstici en si, sinó pel que podríem anomenar, amb rigor científic absolutament discutible, la síndrome circadiana post-revetlla de Sant Joan.

Perquè una cosa és parlar del ritme circadiari en un article acadèmic, i una altra molt diferent és veure’l en acció a les 9:03 del matí en una aula de formació amb 18 persones, 3 cafès i una taxa de parpelleig sospitosament lenta.

El rellotge biològic i la seva relació amb les fogueres

El ritme circadiari és aquell sistema intern que regula el son, la vigília i la capacitat de simular interès en una reunió de PowerPoint a primera hora. En teoria, funciona com un rellotge suís. Aquest sistema és extremadament sensible a la privació de son, la llum nocturna i els canvis d’horaris socials (Czeisler, 2013). Sant Joan reuneix, en una sola nit, els tres ingredients perfectes per desajustar-lo: activitat nocturna prolongada, exposició a llum intensa (focs artificials inclosos) i reducció significativa del temps de son.

Però després arriba Sant Joan.

I el rellotge suís es converteix en un despertador antiquat: fa soroll, és inexacte i algú l’ha intentat apagar de forma molt poc ortodoxa.

En context de selecció i consultoria, això es veu clarament. Hi ha candidat/es que arriben físicament, però psicològicament encara estan negociant amb la sorra de la platja i preguntant-se si aquella última coca de Sant Joan era “necessària o un error”.

L’entrevista a les 9:00 del matí del 25

Una vegada vaig fer entrevistes el matí posterior al dia de Sant Joan. Error de planificació total i absolut.

Un candidat va respondre a la pregunta “Quins són els teus punts forts?” amb un silenci prolongat seguit de:

— “Ara mateix… la resiliència.”

No vaig insistir. Era una resposta impecable. Probablement l’única funció executiva plenament operativa en aquell moment.

El fenomen que es podria anomenar “presentisme revetller”

Des de la consultoria, sovint parlem del presentisme: anar a treballar però amb baixa productivitat. El dia després de Sant Joan mereix una subcategoria pròpia: un dia vaig llegir sobre el presentisme lumínic, aquell en què la persona hi és, però només respon correctament a estímuls brillants o sons molt greus.

He vist equips sencers funcionant amb tres modes:

“cafè urgent”
“no em parlis fort”
“si és una decisió important, demà”

Les reunions d’aquell dia tenen una qualitat diferent. Ningú discuteix gaire. Hi ha una acceptació col·lectiva que avui no és dia de canviar el món, sinó de sobreviure amb dignitat fins a l'hora de plegar.

El ritme circadiari… en mode principat

A Catalunya, Sant Joan té una característica particular: no és només una festa, és una reprogramació massiva del son.

El cos humà entra en una fase que podríem descriure com:

fase 1: “encara és d’hora”
fase 2: “ja tornem a casa?”
fase 3: “és de dia o he entrat en un bucle temporal?”
fase 4: reunió de feina el dia 25 a les 9:00 (error!)

La neurociència segurament ho explicaria amb melatonina, dopamina i altres paraules serioses. Però des de la pràctica de selecció, la traducció és més simple: “el dia 25 la gent pensa una mica més lent, i està bé no forçar miracles”.

Una lliçó per a la consultoria i la gestió del talent

Sant Joan ens recorda una cosa important que sovint oblidem: les persones no són màquines amb rendiment constant.

Hi ha dies en què el millor assessment no és una prova psicotècnica, sinó observar si algú ha aconseguit encendre el seu propi cervell sense ajuda externa.

També ens ensenya que la flexibilitat organitzativa no és només un concepte modern de PowerPoint. És una necessitat biològica després d’una nit amb focs artificials.

Potser no cal dramatitzar: el món no s’atura perquè algú hagi dormit 4 hores i hagi debatut amb si tornar a la platja era una bona idea a les 3:47.

Conclusió

El ritme circadiari és estable… fins que arriba Sant Joan. 

I des de la psicologia del treball, la conclusió és clara: si el dia 25 o 26 algú no rendeix al 100%, potser no és falta de competències. Potser és només el cervell intentant recordar on va deixar la seva pròpia nit.

I, sincerament, això també és molt humà.






dijous, 18 de juny del 2026

La flexibilitat horària a l’estiu: quan el “treballar millor” no és només una qüestió d’horari

 

Per què les empreses confonen flexibilitat amb disponibilitat permanent

Després de parlar fa uns dies sobre per què a l’estiu ens costa més concentrar-nos, és fàcil quedar-se amb la idea que la solució és simple: “posem aire condicionat i ja està resolt”.





Revelació anticipada: no.

La realitat organitzacional és una mica més interessant (i menys lineal). Perquè quan arriba l’estiu, no només canvia la temperatura: canvien els ritmes, les expectatives, les energies i, sobretot, la manera com les persones interpreten què és “treballar bé”.

I aquí és on entra la flexibilitat horària.

La flexibilitat no és un horari, és una negociació psicològica

Des de la psicologia del treball, la flexibilitat horària no es pot entendre només com una distribució diferent de les hores. És, sobretot, una forma de control percebut sobre el temps.

El model Demanda-Control de Karasek (1979) ja apuntava que l’estrès laboral no depèn només de la quantitat de feina, sinó del marge de decisió que té la persona sobre com fer-la. Quan aquest marge augmenta, el benestar també pot augmentar… però només si el sistema està ben dissenyat.

Perquè la flexibilitat sense estructura no és llibertat. És ambigüitat.

I l’ambigüitat, als mesos de juliol i agost, suposa riscos interessants: equips que “interpreten” flexibilitat com a disponibilitat permanent, o altres que la viuen com una competició implícita de qui respon correus més tard a la nit.

He vist equips on la frase “fes-te l’horari que vulguis” acaba generant més estrès que un torn rotatiu mal dissenyat.

L’efecte invisible: la desigualtat horària percebuda

Hi ha un fenomen molt poc comentat en entorns de flexibilitat estival: la justícia percebuda del temps.

No tots els horaris flexibles són viscuts igual. Per exemple:

  • Qui pot treballar de 7 a 15:00 i marxar abans de la calor.
  • Qui ha de cobrir atenció a clients a les 17:00 “perquè algú ho ha de fer”.
  • Qui respon correus mentre intenta sobreviure a un tren sense aire condicionat.

La recerca en justícia organitzacional (Colquitt, 2001) mostra que la percepció d’equitat és un predictor fort de satisfacció laboral i compromís. I en períodes d’estiu, aquesta percepció es torna especialment sensible.

No és només “qui treballa més”. És “qui pot adaptar millor el seu treball al seu context vital i físic”.

Anecdota de consultoria: el dia que la flexibilitat va col·lapsar a les 11:37

En una organització amb horari flexible d’estiu, tot funcionava sorprenentment bé… fins que vam detectar un patró curiós: a les 11:37 del matí, totes les reunions es començaven a cancel·lar. Bé potser no va ser a les 11:37h però ja m'enteneu.

La causa? Ningú ho havia previst, però era el moment en què coincidien tres coses:

  • temperatura exterior en ascens,
  • energia cognitiva en descens,
  • i la decisió col·lectiva de “ja ho farem després de dinar”.

Resultat: microparalització organitzativa sincronitzada.

La solució no va ser eliminar la flexibilitat, sinó introduir una idea simple: franges de coordinació protegides. O dit de manera menys tècnica: “no convertim les 11:30 en el desert del Sàhara de les reunions”.

Flexibilitat saludable: el que diu la recerca

La literatura sobre teletreball i flexibilitat (Allen et al., 2013) indica que els beneficis augmenten quan hi ha:

  • límits clars entre temps de treball i no treball,
  • normes compartides dins dels equips,
  • i expectatives explícites de resposta.

Quan això no existeix, apareix el fenomen de la “flexibilitat difusa”: tothom està treballant… però ningú sap ben bé quan ni com.

I això, psicològicament, genera un cost ocult: la necessitat constant de monitoratge mental.

És a dir, no només treballes. També penses si “hauries d’estar treballant”.

L’estiu com a prova de realitat organitzacional

L’estiu té una virtut incòmoda: amplifica els sistemes.

Si una organització funciona bé, la flexibilitat estival la fa més eficient.
Si una organització està descoordinada, la flexibilitat ho fa evident.

Per això, més que una “política d’estiu”, la flexibilitat horària és una radiografia del model de confiança de l’empresa.

On hi ha confiança, hi ha autonomia.
On hi ha ambigüitat, hi ha hipercontrol o desconnexió.

I sovint, les dues coses alhora.

Quan la flexibilitat es confon amb disponibilitat permanent

Aquí és on apareix el malentès més interessant, i més habitual, de moltes organitzacions contemporànies.

La flexibilitat horària es comunica com un avenç, però en la pràctica es transforma en una expectativa implícita: estar sempre disponible, només que en horaris diferents.

Des de la psicologia del treball, això és especialment problemàtic perquè substitueix el control extern (horari fix) per un auto-control exigent i difús, que pot augmentar la càrrega mental.

En lloc de preguntar “quan treballes?”, el sistema acaba insinuant “pots treballar en qualsevol moment, no?”.

I aquesta pregunta aparentment innocent és el terreny perfecte perquè aparegui la hiperconnectivitat, la dificultat per desconnectar i la sensació de “mai acabo del tot”.

Paradoxalment, una mesura pensada per augmentar el benestar pot acabar incrementant la fatiga si no hi ha límits explícits.

I aleshores, què funciona realment?

Des de la pràctica en consultoria i formació, hi ha alguns elements que solen marcar diferències:

  • Ritmes compartits, no horaris idèntics: no tothom ha de treballar igual, però sí sincronitzar moments clau.
  • Expectatives explícites de comunicació: què és urgent i què pot esperar.
  • Protecció de franges de màxima energia: i acceptar que no coincideixen per tothom.
  • Normalitzar el descans sense culpa: especialment quan la calor ja fa de les seves.

Tancament

La flexibilitat horària a l’estiu no és un premi ni un privilegi estacional. És una eina de disseny organitzacional.

Però com tota eina, pot construir o pot desgastar, depenent de com s’utilitzi.

I potser la pregunta interessant no és “com fem horaris flexibles a l’estiu?”, sinó:

què diu la nostra manera de gestionar el temps sobre com entenem les persones que hi treballen?

Perquè al final, el problema no és la calor.

És si l’organització també sap adaptar-se quan puja la temperatura.