Hi ha una escena que es repeteix sovint a l’aula. Primer o únic dia de classe. Silenci tens. Jo somric amb aquella barreja d’il·lusió i cafè que només les docents entenem… i “Profe, això entrarà a l’examen?”
I jo penso: ja hi som.
Però la gràcia és que aquesta pregunta no ve només dels col·lectius més joves. No. També la fan persones adultes de 40, 50 o 60 anys. Això sí, amb un to més elegant, del tipus:
“A nivell d’avaluació, això com es contempla?”
Mateixa pregunta, diferent embolcall del carmel
Alumnat adult vs jove: no és una batalla, és un espectre
Treballar amb persones adultes (i amb joves que ja són majors d’edat) és com cuinar amb els mateixos ingredients però amb receptes molt diferents.
Els més joves sovint venen amb el xip encara configurat en “mode institut”: esperen instruccions clares, apunts, i si pot ser, una mica de màgia per aprovar sense patir gaire.
Els adults, en canvi, arriben amb una motxilla plena: experiències, inseguretats professionals, expectatives… i alguna història de trauma amb cursos de power point eterns.
Una alumna em va dir un dia:
“Jo no soc dolenta estudiant, és que el meu professor de 3r d’ESO em va dir que no servia.”
Han passat més de 20 anys. I aquella frase encara vivia allà, okupant el seu cervell.
Quan l’experiència juga a favor… o en contra
Una de les meravelles d’ensenyar adults és que tot té context. Quan expliques un concepte, sempre hi ha algú que diu:
“Això és com a la meva feina quan…”
I pim pam, la teoria es converteix en vida real.
Però també passa el contrari. L’experiència pot ser un filtre potent:
“Això no funciona així, jo sempre ho he fet d’una altra manera”
“Ja ho vaig intentar i no em va anar bé”
I aquí és on entra la feina fina: no es tracta de contradir, sinó d’ampliar mirades.
L’autonomia (o aquella il·lusió tan bonica)
En teoria, els adult/es són aprenents autònoms. En la pràctica… bé som diverses.
Hi ha alumnes que volen decidir-ho tot:
el ritme
els continguts
fins i tot el color dels PowerPoints (això és verídic)
I altres que et miren com dient:
“Digues-me exactament què he de fer, quan i com, i jo ho faig.”
Spoiler: tots dos perfils poden conviure en la mateixa aula. I està bé!!!
La motivació: quan ningú t’obliga, però vens igual
A diferència dels joves (que sovint, però no sempre, estudien perquè “toca”), els adults acostumen a tenir motius molt més personals:
canviar de feina
sentir-se útils
demostrar-se que poden
o simplement, per curiositat
Recordo un alumne de 58 anys que venia a classe després de treballar 10 hores. Un dia li vaig dir:
“Si estàs cansat, tu mateix, mirem com pots intervenir.”
I em va
“Cansat estic sempre. Però aquí aprenc.”
Pocs discursos motivacionals superen això. El vaig voler adoptar però no es va deixar.
I el paper de la formadora? Entre psicòloga, guia i... improvisadora
Si alguna cosa he après és que ensenyar a persones adultes no és només transmetre contingut. És:
escoltar
adaptar
contenir frustracions
celebrar petits èxits
I sí, també improvisar quan el pla A, B i C decideixen no funcionar.
Perquè l’aprenentatge real no és lineal. És desordenat, emocional i, sovint, ple de dubtes.
Conclusió: aprendre és un acte valent
Siguis més jove o més gran, tornar a aprendre implica exposar-se:
a no saber
a equivocar-se
a sentir-se una mica perdut/da
I això, en el fons, ens fa una mica de por.
Per això, cada vegada que algú entra a l’aula (amb 20 o amb 60 anys) jo no veig només un alumne/a. Veig algú que ha decidit intentar-ho.
I això, sincerament, ja és mig camí fet.
