dijous, 23 de juliol del 2026

Quan un sopar és molt més que un sopar: la psicologia del treball també s'asseu a taula

Cada dijous publico un article sobre psicologia del treball. El d'aquesta setmana m'ha vingut gairebé sol.

Demà tinc un sopar amb les persones que han format part del meu alumnat durant els darrers mesos. Ha estat un grup amb qui hem compartit hores de formació, dubtes, aprenentatges, moments de cansament i també moltes satisfaccions. Ara el curs s'ha acabat i una bona part del grup ja ha obtingut el títol oficial que els habilita per exercir la professió.

Però no tothom.

I aquesta és la realitat que m'ha fet pensar.



Vivim en una societat que tendeix a explicar els finals feliços. Ens agrada parlar de les persones que han aconseguit l'objectiu, que han superat les proves o que han assolit una meta professional. En canvi, costa més donar espai a qui encara no hi ha arribat. I, tanmateix, aquestes persones continuen formant part del grup, continuen tenint il·lusions i continuen mereixent el mateix respecte.

Aquest sopar serà una celebració, però també serà una lliçó sobre les relacions humanes.

Des de la psicologia del treball sabem que els vincles no es construeixen només quan tot va bé. Es consoliden, sobretot, quan un grup és capaç de compartir moments en què conviuen emocions diferents. Hi haurà qui sentirà orgull, alleujament o entusiasme pel pas que acaba de fer. També hi pot haver qui visqui la trobada amb una barreja de decepció, esperança o incertesa. Totes aquestes emocions són legítimes i poden conviure en una mateixa taula.

Hi ha un aspecte que poques vegades s'ensenya i que, tanmateix, és fonamental tant en la vida professional com en la personal: aprendre a conviure amb l'èxit de les altres persones.

Ens preparem per superar exàmens, per dirigir equips, per gestionar projectes o per prendre decisions. Però gairebé ningú ens ensenya què hem de fer quan la persona que tenim al costat aconsegueix allò que nosaltres encara no hem assolit.

I aquesta situació arribarà, tard o d'hora, a qualsevol trajectòria professional.

La maduresa professional no es mesura només per la capacitat d'assolir objectius. També es manifesta en la manera com felicitem una altra persona sense restar valor al seu èxit, com acompanyem qui viu un moment difícil sense paternalismes o com acceptem que cadascú té el seu propi ritme.

Això també és treballar en equip.

Potser demà, al voltant de la taula, no només celebrarem que una part del grup ja pot començar una nova etapa professional. Potser, sense adonar-nos-en, també estarem posant en pràctica una competència que no apareix en cap programa formatiu: saber compartir els moments importants de les altres persones sense deixar de respectar el propi camí.

A les empreses parlem sovint de gestionar el fracàs. Potser hauríem de començar a parlar també de com gestionem l'èxit de les altres persones.

Quan una persona del nostre equip és promocionada, obté un reconeixement o aconsegueix una fita que nosaltres encara no hem assolit, també es posa a prova la nostra intel·ligència emocional. La manera com reaccionem diu molt de la nostra maduresa professional i de la cultura de l'organització.

Aquesta situació no és exclusiva del món de la formació.

També passa a les organitzacions.

Quantes vegades un equip surt a dinar després d'haver acabat un projecte? Quantes vegades una empresa organitza un sopar, una jornada o una celebració després d'assolir uns resultats? Quantes vegades coincideixen en una mateixa taula persones que han estat promocionades amb d'altres que no ho han estat, persones que han rebut un reconeixement amb d'altres que senten que el seu esforç ha passat desapercebut?

Aquests espais poden reforçar els equips o poden generar distància. Tot depèn de com es visquin.

Quan una trobada es converteix en una exhibició d'èxits individuals, hi ha persones que poden sentir-se excloses. En canvi, quan l'objectiu és compartir el camí recorregut, reconèixer l'esforç col·lectiu i cuidar les relacions, el resultat acostuma a ser molt diferent.

La cohesió no neix perquè totes les persones hagin obtingut els mateixos resultats. Neix quan totes senten que formen part del mateix projecte.

Aquest és un dels grans aprenentatges de la psicologia del treball.

Les organitzacions sovint dediquen molts recursos a definir objectius, indicadors i plans estratègics. En canvi, de vegades infravaloren el poder dels espais informals. Un dinar, un sopar o una trobada després d'un projecte no són només una activitat social. També són una oportunitat per construir confiança, reforçar el sentiment de pertinença i demostrar que les persones són més importants que qualsevol resultat puntual.

Perquè els resultats canvien.

Avui una persona pot celebrar un èxit i demà afrontar una dificultat. Qui avui necessita més temps per arribar a l'objectiu, demà pot convertir-se en un referent. Les trajectòries professionals rarament són línies rectes.

Per això és tan important celebrar sense comparar.

Reconèixer els mèrits sense establir jerarquies personals.

Fer que ningú senti que el seu valor depèn exclusivament d'un examen, d'una promoció o d'una avaluació.

Demà m'asseuré en aquesta taula amb aquesta mirada. Amb l'alegria de retrobar-me amb persones que han compartit una etapa important de la seva vida professional, però també amb la convicció que el més valuós no serà parlar dels títols obtinguts.

Serà comprovar si, després de tot el camí compartit, continuem sent un grup capaç d'alegrar-se pels èxits de les altres persones, d'acompanyar qui encara continua lluitant pels seus objectius i d'entendre que les relacions professionals també es construeixen en moments com aquest.

Perquè, al capdavall, la psicologia del treball no només s'estudia als llibres o a les aules. També s'observa al voltant d'una taula, en una conversa sincera, en una felicitació feta amb humilitat o en un gest discret cap a qui avui necessita sentir que continua formant part del grup.

Les organitzacions acostumen a seleccionar persones pel seu coneixement i a promocionar-les pels seus resultats. Però els equips recorden, sobretot, com les feien sentir. Potser, d'aquí a uns anys, gairebé ningú recordarà la nota exacta d'un examen ni el dia que va obtenir un títol oficial. En canvi, moltes persones recordaran qui les va felicitar amb sinceritat, qui les va incloure en la conversa quan no travessaven el seu millor moment o qui va entendre que el valor d'una persona no depèn d'un únic resultat.

Demà compartirem un sopar. Però, si tot va bé, el que realment compartirem serà una manera d'entendre les relacions professionals: celebrar els èxits sense oblidar les persones. I aquesta és, probablement, una de les lliçons més valuoses que ens ofereix la psicologia del treball.

I, probablement, aquesta és una de les competències professionals més importants que podem desenvolupar.

Paga la pena fer-nos una pregunta: quan una persona del nostre entorn professional aconsegueix allò que nosaltres encara no hem aconseguit, què és el primer que sentim? Alegria? Comparació? Frustració? Indiferència? La resposta no ens defineix com a persones, però sí que ens dona pistes sobre quines emocions encara necessitem aprendre a gestionar.

diumenge, 19 de juliol del 2026

Dues infografies per entendre què ens passa quan treballem sota pressió


Durant els darrers mesos he tingut l'oportunitat de desenvolupar diverses tutories i sessions formatives amb professionals de la seguretat pública. Més enllà de parlar de procediments, protocols o tècniques d'intervenció, l'objectiu ha estat posar el focus en una realitat que sovint queda en un segon pla: què ens passa a nosaltres quan intervenim.

Parlar de salut mental en professions d'emergència no significa parlar només de trastorns psicològics o de situacions extremes. També significa entendre com funciona el cervell sota estrès, com es modifiquen la percepció i la presa de decisions quan augmenta l'adrenalina, i com podem continuar actuant amb eficàcia sense deixar-nos arrossegar per les nostres pròpies reaccions biològiques.

Aquestes tutories han estat especialment enriquidores perquè no s'han plantejat com una classe magistral, sinó com un espai de reflexió compartida. Hem preguntat sobre exemples reals, hem qüestionat automatismes professionals i, sobretot, hem intentat mirar-nos amb honestedat. Ha estat un treball  introspectiu i autocrític, on cada participant si és el seu  moment haurà pogut identificar fortaleses, limitacions i aspectes a millorar en la seva manera d'intervenir.

D'aquest treball neixen aquestes dues infografies.

1. Mantenir el control en situacions d'impacte

La primera infografia resumeix alguns principis bàsics davant persones en crisi, situacions d'agitació, hostilitat o consum de substàncies.

No pretén substituir la formació específica ni convertir-se en un protocol tancat. És, simplement, un recordatori visual d'algunes idees que sovint marquen la diferència en una intervenció:

  • L'objectiu no és controlar la persona, sinó controlar la intervenció.
  • Cal observar abans d'interpretar.
  • Baixar la nostra intensitat ajuda a reduir la intensitat de l'altre.
  • Evitar discussions innecessàries i prioritzar la seguretat.
  • Recordar que també hem de cuidar-nos després de cada intervenció.

Són conceptes senzills, però extraordinàriament útils quan el cervell treballa sota pressió.


2. Estrès, comunicació i rendiment

La segona infografia se centra en allò que passa dins nostre quan apareix l'estrès operatiu.

Quan augmenta l'adrenalina, el nostre cervell deixa de processar la informació de la mateixa manera. Apareix la visió túnel, disminueix la capacitat d'anàlisi, augmenta la impulsivitat i la comunicació es pot deteriorar. Tot això no és una falta de preparació; és una resposta biològica normal.

Precisament per això entrenem.

Entrenem per reconèixer aquests efectes abans que condicionin les nostres decisions. Entrenem per ampliar de nou el nostre camp d'atenció, mantenir una comunicació clara, prioritzar correctament i evitar errors previsibles.

La millor decisió no és la més perfecta en un despatx; és la que pot executar-se amb seguretat quan la situació es torna complexa.



Per què compartir-les?

He decidit publicar-les perquè crec que el coneixement només té sentit quan es comparteix.

Si aquestes infografies poden ajudar un company o companya a recordar una idea clau abans d'una intervenció, si serveixen perquè un alumne entengui millor què li passa quan està sota estrès o si obren una conversa sobre salut mental, comunicació i autoconeixement dins dels equips, ja hauran complert la seva funció.

Podeu descarregar-les lliurement, imprimir-les o utilitzar-les com a material de suport en sessions formatives, sempre mantenint-ne el contingut original i entenent que són resums d'un ampli power point.

Continuaré treballant en nous recursos d'aquest tipus perquè estic convençuda que formar bons professionals no és només ensenyar tècnica. També és ajudar a comprendre com pensen, com decideixen i com es cuiden quan la pressió és màxima.

Perquè, al final, la millor eina que porta un professional d'emergències és el seu propi criteri. I aquest criteri també s'entrena.

Gràcies 39a!