La setmana passada parlàvem del conegut "síndrome prevacacional". La conclusió era clara: com a diagnòstic, no existeix. El que sí que existeix és el cansament acumulat després de mesos d'exigència i la necessitat de recuperar-nos.
Aquesta setmana volem completar la història.
Perquè, mentre moltes persones gaudeixen d'uns dies de descans, ens fem una altra pregunta:
Què passarà quan tornem? Ens espera el famós "síndrome postvacacional"?
Segurament, durant els primers dies de setembre, sentirem frases com aquestes:
"No em demanis gaire cosa avui, que encara tinc síndrome postvacacional."
O aquella altra que també és força habitual: "Necessito vacances per recuperar-me de les vacances."
Somriurem. Perquè són frases que moltes persones hem sentit alguna vegada. I perquè descriuen una sensació que sovint experimentem quan arriba el moment de tornar a la feina.
Però... és realment un síndrome?
La mala notícia: científicament, tampoc existeix.
Ni el DSM-5-TR ni la Classificació Internacional de Malalties (ICD-11) reconeixen el síndrome postvacacional com un trastorn psicològic o un diagnòstic clínic.
No hi ha cap professional de la salut mental que et diagnostiqui un "síndrome postvacacional". Ni existeix una baixa mèdica perquè "encara no estic preparat o preparada per tornar a la rutina".
Per tant, si al setembre et costa recuperar el ritme habitual, probablement no és perquè pateixis un síndrome.
La bona notícia: el que podem sentir en tornar sí que té una explicació.
La psicologia del treball fa dècades que estudia els processos de recuperació i les transicions entre períodes d'alta exigència i períodes de descans.
Sabem que les vacances ens permeten recuperar recursos físics, emocionals i cognitius. Però també sabem que aquests beneficis poden desaparèixer ràpidament si la reincorporació és massa intensa.
No perquè les vacances no hagin servit.
Sinó perquè el cervell necessita temps per adaptar-se de nou a un context de demandes, decisions, interrupcions i responsabilitats.
Igual que abans de vacances el cervell començava a preparar la maleta, quan tornem també necessita desfer-la.
I això no passa en cinc minuts.
El gran error de moltes organitzacions: Curiosament, moltes organitzacions dediquen molt temps a preparar les vacances. Però molt poc a preparar la tornada.
Abans de marxar intentem deixar les tasques tancades, activem les respostes automàtiques i procurem que tot quedi organitzat.
En canvi, el primer dia de tornada sovint ens espera una agenda plena.
- Reunions des de primera hora.
- Centenars de correus electrònics.
- Nous objectius.
- Projectes que "no poden esperar".
Com si durant les vacances les persones haguéssim estat carregant piles... i aquestes fossin infinites.
Des de la psicologia del treball sabem que les transicions són moments especialment delicats.
I una reincorporació massa intensa pot fer que l'energia recuperada durant les vacances desaparegui molt més de pressa.
Per dir-ho d'una manera menys científica:
No és la millor idea començar una cursa just quan encara t'estàs cordant les sabates. Potser el problema no és la tornada. Potser és com la preparem. Esperem que dilluns al matí tothom torni a funcionar al cent per cent. Com si el cervell tingués un interruptor.
- Vacances.
- Feina.
- Vacances.
- Feina.
Però les persones no funcionem així. Necessitem un temps per reconnectar amb els projectes, recuperar el fil de les converses, reorganitzar prioritats i tornar a entrar en dinàmica. I això no és falta de compromís. És adaptació. Encara hi som a temps.
La bona notícia és que aquest any podem fer algunes coses diferents.
- Les organitzacions poden evitar concentrar grans decisions durant els primers dies.
- Poden reservar espais perquè les persones revisin els correus, actualitzin prioritats i reprenguin els projectes de manera progressiva.
- Poden preguntar-se què és realment urgent... i què pot esperar quaranta-vuit hores.
I cadascú de nosaltres també es pot preparar.
- Si és possible, evitant tornar a casa la nit abans de reincorporar-se.
- Reservant una estona per organitzar la setmana.
- Acceptant que el primer dia no cal resoldre tot el que ha passat durant les vacances.
- I recordant una idea que sovint oblidem. Adaptar-se també forma part de treballar.
Potser no hauríem de parlar tant del síndrome postvacacional. Potser hauríem de parlar més de com dissenyem les tornades.
Perquè les vacances no només serveixen per descansar. Serveixen per recuperar recursos que després ens permetran tornar a rendir, prendre millors decisions, concentrar-nos més i relacionar-nos millor amb les altres persones.
La pregunta, doncs, no és si existeix el síndrome postvacacional. La pregunta és una altra.
Estem fent tot el possible perquè les persones puguin conservar els beneficis de les vacances quan tornin a la feina?
Perquè descansar és important. Però saber tornar també ho és.
