Quan la festa altera el rellotge biològic: Sant Joan i el ritme circadiari laboral
Hi ha dies en què la psicologia del treball podria estudiar-se millor amb ulleres de sol. El 24 de juny n’és un. No tant pel solstici en si, sinó pel que podríem anomenar, amb rigor científic absolutament discutible, la síndrome circadiana post-revetlla de Sant Joan.
Perquè una cosa és parlar del ritme circadiari en un article acadèmic, i una altra molt diferent és veure’l en acció a les 9:03 del matí en una aula de formació amb 18 persones, 3 cafès i una taxa de parpelleig sospitosament lenta.
El rellotge biològic i la seva relació amb les fogueres
El ritme circadiari és aquell sistema intern que regula el son, la vigília i la capacitat de simular interès en una reunió de PowerPoint a primera hora. En teoria, funciona com un rellotge suís. Aquest sistema és extremadament sensible a la privació de son, la llum nocturna i els canvis d’horaris socials (Czeisler, 2013). Sant Joan reuneix, en una sola nit, els tres ingredients perfectes per desajustar-lo: activitat nocturna prolongada, exposició a llum intensa (focs artificials inclosos) i reducció significativa del temps de son.
Però després arriba Sant Joan.
I el rellotge suís es converteix en un despertador antiquat: fa soroll, és inexacte i algú l’ha intentat apagar de forma molt poc ortodoxa.
En context de selecció i consultoria, això es veu clarament. Hi ha candidat/es que arriben físicament, però psicològicament encara estan negociant amb la sorra de la platja i preguntant-se si aquella última coca de Sant Joan era “necessària o un error”.
L’entrevista a les 9:00 del matí del 25
Una vegada vaig fer entrevistes el matí posterior al dia de Sant Joan. Error de planificació total i absolut.
Un candidat va respondre a la pregunta “Quins són els teus punts forts?” amb un silenci prolongat seguit de:
— “Ara mateix… la resiliència.”
No vaig insistir. Era una resposta impecable. Probablement l’única funció executiva plenament operativa en aquell moment.
El fenomen que es podria anomenar “presentisme revetller”
Des de la consultoria, sovint parlem del presentisme: anar a treballar però amb baixa productivitat. El dia després de Sant Joan mereix una subcategoria pròpia: un dia vaig llegir sobre el presentisme lumínic, aquell en què la persona hi és, però només respon correctament a estímuls brillants o sons molt greus.
He vist equips sencers funcionant amb tres modes:
“cafè urgent”
“no em parlis fort”
“si és una decisió important, demà”
Les reunions d’aquell dia tenen una qualitat diferent. Ningú discuteix gaire. Hi ha una acceptació col·lectiva que avui no és dia de canviar el món, sinó de sobreviure amb dignitat fins a l'hora de plegar.
El ritme circadiari… en mode principat
A Catalunya, Sant Joan té una característica particular: no és només una festa, és una reprogramació massiva del son.
El cos humà entra en una fase que podríem descriure com:
fase 1: “encara és d’hora”
fase 2: “ja tornem a casa?”
fase 3: “és de dia o he entrat en un bucle temporal?”
fase 4: reunió de feina el dia 25 a les 9:00 (error!)
La neurociència segurament ho explicaria amb melatonina, dopamina i altres paraules serioses. Però des de la pràctica de selecció, la traducció és més simple: “el dia 25 la gent pensa una mica més lent, i està bé no forçar miracles”.
Una lliçó per a la consultoria i la gestió del talent
Sant Joan ens recorda una cosa important que sovint oblidem: les persones no són màquines amb rendiment constant.
Hi ha dies en què el millor assessment no és una prova psicotècnica, sinó observar si algú ha aconseguit encendre el seu propi cervell sense ajuda externa.
També ens ensenya que la flexibilitat organitzativa no és només un concepte modern de PowerPoint. És una necessitat biològica després d’una nit amb focs artificials.
Potser no cal dramatitzar: el món no s’atura perquè algú hagi dormit 4 hores i hagi debatut amb si tornar a la platja era una bona idea a les 3:47.
Conclusió
El ritme circadiari és estable… fins que arriba Sant Joan.
I des de la psicologia del treball, la conclusió és clara: si el dia 25 o 26 algú no rendeix al 100%, potser no és falta de competències. Potser és només el cervell intentant recordar on va deixar la seva pròpia nit.
I, sincerament, això també és molt humà.
