Per què a l'estiu ens costa més concentrar-nos?

Ha arribat el mes de juny els dies s'allarguen, les temperatures pugen i, gairebé sense adonar-nos-en, comencem a notar que mantenir l'atenció costa una mica més. Les tasques que fa unes setmanes resolíem amb agilitat ara semblen requerir un esforç addicional. No és una percepció subjectiva ni una manca de voluntat: el nostre cervell també acusa l'arribada de la calor.

Des de la psicologia del treball observem cada any com aquesta època té un impacte directe sobre el rendiment, la motivació i el benestar dels professionals. I sovint ho comprovem en situacions molt quotidianes.

Fa pocs dies impartia una formació en una empresa. Com passa més sovint del que sembla, la sala assignada era precisament una de les poques que no disposava de climatització adequada. Quan vaig arribar, després d'un trajecte sota el sol i amb temperatures elevades, ja notava aquella sensació de cansament anticipat que apareix abans fins i tot de començar la jornada. Els participants anaven entrant a la sala amb ampolles d'aigua, alguns comentant que havien dormit malament per la calor de la nit anterior. La sessió encara no havia començat i ja existia una càrrega física i cognitiva que condicionava l'aprenentatge.

Durant les primeres hores, les intervencions eren més lentes, costava mantenir l'atenció sostinguda i es feien més freqüents les distraccions. No es tractava d'una manca d'interès pel contingut. Simplement, el cervell estava destinant part dels seus recursos a gestionar el malestar físic derivat de la temperatura.

Quan la calor competeix amb l'atenció

Hi ha un moment cada juny en què intentem redactar un informe mentre el nostre cervell està consultant apartaments a la Costa Brava. La lluita entre la productivitat i les vacances ha començat oficialment.

El nostre organisme treballa constantment per mantenir una temperatura corporal estable. Quan l'ambient és calorós, una part dels recursos fisiològics es destinen a regular aquesta situació. Això significa que disposem de menys energia per a processos cognitius complexos com la concentració, la memòria de treball o la presa de decisions.

A la pràctica, això es tradueix en:

• Més errors en tasques rutinàries.
• Major dificultat per mantenir l'atenció durant períodes prolongats.
• Sensació de lentitud mental.
• Increment de la irritabilitat.
• Necessitat més freqüent de pauses.

Aquest fenomen també es fa evident en els processos de selecció.

Com a consultora, he observat que durant els mesos d'estiu alguns candidat/es arriben a les entrevistes amb una fatiga acumulada considerable. Després de desplaçaments sota temperatures elevades, transports públics saturats o nits de descans insuficient, no sempre mostren el mateix nivell de fluïdesa verbal, rapidesa de resposta o capacitat de síntesi que presentarien en altres moments de l'any.

Això ens recorda una qüestió important: quan avaluem el rendiment d'una persona, també hem de tenir en compte el context en què es produeix.

Les nits caloroses també entren a l'oficina

Un dels factors més infravalorats és la qualitat del son.

Quan les temperatures nocturnes es mantenen elevades, moltes persones experimenten més dificultats per adormir-se, més despertars durant la nit i un descans menys reparador. Podem definir que les nits de calor són aquell fenomen meteorològic que et fa negociar amb el coixí, canviar-lo de posició vint vegades i acabar abraçant el ventilador com si fos un familiar proper.

L'endemà, encara que la persona sigui puntual i compleixi amb les seves responsabilitats, els efectes poden aparèixer de forma subtil:

• Menys capacitat d'atenció.
• Major fatiga mental.
• Menor tolerància a la frustració.
• Més dificultat per gestionar diverses tasques simultàniament.

Quan aquestes nits es repeteixen durant dies o setmanes, l'impacte s'acumula. 

El factor psicològic que ningú menciona

Però no tot és una qüestió fisiològica.

Hi ha un altre element interessant: la nostra atenció també competeix amb el context emocional de l'estiu.

Obrim les xarxes socials i trobem fotografies de platges, terrasses, viatges i persones que ja han començat les vacances. Mirem per la finestra i veiem un dia radiant mentre continuem davant l'ordinador. Els grups de missatgeria s'omplen de comentaris sobre escapades i plans d'estiu.

Aquestes imatges actuen com a distractors constants.

El cervell interpreta que existeixen alternatives molt més gratificants que la tasca que estem realitzant en aquell moment. No és estrany que augmentin les distraccions, les consultes al mòbil o aquella sensació de "desconnexió mental" que moltes persones descriuen durant aquestes setmanes.

Quan la motivació també s'esgota

La combinació de calor, pitjor descans i estímuls externs genera un efecte acumulatiu sobre la motivació.

No desapareix el compromís amb la feina, però augmenta l'esforç necessari per mantenir-lo.

Molts professionals expliquen que durant l'estiu continuen fent les seves tasques, però amb una sensació de desgast superior. És com conduir amb el fre de mà lleugerament activat: avances, però consumint més energia.

Per aquest motiu, algunes empreses observen en aquesta època:

• Més errors administratius.
• Menor participació en reunions.
• Descens de la iniciativa.
• Més necessitat de supervisió.
• Major sensació de cansament entre els equips.

Què poden fer les empreses?

Abans de preguntar-nos per què la reunió de les quatre de la tarda és poc productiva, convindria recordar que alguns assistents han dormit menys hores que les que dura la pròpia reunió. No podem controlar la meteorologia, però sí podem adaptar les condicions de treball.

Algunes mesures senzilles tenen un impacte significatiu:

• Garantir una climatització adequada en sales de reunions i formació.
• Programar les activitats que requereixen més concentració durant les primeres hores del matí.
• Facilitar pauses breus de recuperació.
• Revisar la il·luminació i la ventilació dels espais.
• Potenciar la flexibilitat horària quan sigui possible.
• Promoure la hidratació de manera activa.

Sovint invertim molts recursos en programes de desenvolupament professional i, en canvi, oblidem factors ambientals que condicionen directament la capacitat d'aprendre, decidir i rendir.

I què podem fer nosaltres?

A nivell individual també podem adoptar algunes estratègies:

• Prioritzar les tasques més exigents en els moments de màxima energia.
• Hidratar-nos de forma regular, sense esperar a tenir set.
• Fer pauses curtes abans d'arribar a l'esgotament.
• Reduir les distraccions digitals.
• Cuidar especialment els hàbits de son durant les setmanes més caloroses.
• Acceptar que el rendiment no és independent de les condicions ambientals.

La productivitat no depèn únicament de la motivació o de la disciplina. També està influïda pel context físic i psicològic en què treballem.

Quan arriba l'estiu, el cervell continua sent el mateix, però les condicions canvien. Entendre aquesta realitat ens permet gestionar millor les expectatives, adaptar les organitzacions i cuidar la salut laboral de les persones.

Perquè, de vegades, la falta de concentració no és una qüestió d'actitud. És simplement el cervell recordant-nos que també està passant calor.

Us anava a desitjar bones vacances… però encara em tindreu per aquí aquests dos mesos. Confesso que gairebé hi caic després de veure uns vídeos de Bali que m’han passat per WhatsApp.

Replantejar el lloc de treball: cuidar la salut mental també és una decisió empresarial

 

Durant molts anys, quan es parlava de salut laboral, la conversa se centrava gairebé exclusivament en els riscos físics: ergonomia, accidents, soroll o fatiga corporal. Avui sabem que hi ha una altra dimensió igualment determinant i sovint molt més invisible: la salut mental a la feina.

L’entorn laboral pot ser una font de creixement, motivació i sentit de pertinença. Però també pot convertir-se en un espai de desgast emocional, tensió constant i desconnexió personal. El disseny del lloc de treball, tant físic com organitzatiu, té un impacte directe sobre com les persones se senten, rendeixen i es relacionen.

Des de la psicologia del treball, cada vegada observem més clarament que el malestar psicològic no acostuma a aparèixer “de cop”. Sovint és el resultat acumulatiu de dinàmiques mal gestionades, lideratges poc saludables, manca de reconeixement o càrregues de feina sostingudes en el temps.

Quan la feina deixa de ser sostenible

Hi ha una idea molt estesa que diu que “treballar sota pressió és normal”. Certament, hi ha moments puntuals d’exigència que poden ser estimulants. El problema apareix quan la pressió es converteix en l’estat habitual de funcionament.

Persones que no desconnecten mai, reunions constants sense espai per pensar, correus a qualsevol hora, objectius poc realistes, equips reduïts assumint tasques multiplicades o la sensació permanent d’anar tard. Tot això no només afecta la productivitat: afecta el sistema nerviós.

Com a consultora, he vist professionals altament competents arribar a qüestionar-se la seva vàlua simplement perquè treballaven en contextos caòtics. No era falta de capacitat. Era excés de tensió sostinguda.

Recordo el cas d’una responsable d’equip que em deia: “Abans m’agradava liderar. Ara només intento sobreviure la setmana.” El problema no era la seva actitud ni la seva motivació inicial. El problema era un entorn on tot era urgent, on no existia marge per prioritzar i on la càrrega emocional del lideratge no tenia cap suport.

Quan les persones viuen en alerta contínua, el cervell entra en mode supervivència. I en aquest estat disminueixen la creativitat, la concentració, la capacitat de decisió i la tolerància emocional.

Les dinàmiques grupals també impacten la salut mental

Moltes vegades es parla de salut mental com si fos un tema estrictament individual. Però una gran part del benestar psicològic depèn del clima relacional.

Els equips poden ser espais de suport o espais de desgast.

Hi ha dinàmiques subtils que erosionen profundament les persones: la manca de confiança, les bromes constants que invaliden, el silenci davant conflictes, la competitivitat extrema o la sensació de no poder expressar desacord sense conseqüències.

Des de la psicologia del treball sabem que la seguretat psicològica és un dels factors més importants dins dels equips saludables. És a dir: poder parlar, preguntar, equivocar-se o aportar idees sense por a ser ridiculitzat o penalitzat.

I això depèn molt del lideratge.

El lideratge que cuida… i el que desgasta

Un lideratge no saludable no sempre és agressiu o evidentment tòxic. De vegades és simplement absent. Altres vegades és inconsistent, imprevisible o excessivament controlador.

Hi ha líders que gestionen persones com si fossin recursos inesgotables. I hi ha líders que entenen que darrere de cada tasca hi ha una realitat emocional.

La diferència és enorme.

He observat equips sencers transformar-se quan un responsable aprèn a comunicar amb més claredat, a prioritzar millor o a escoltar sense reaccionar defensivament. El benestar no depèn només de tenir fruita a l’oficina o activitats de “Team Building”. Depèn sobretot de com es treballa cada dia.

Una pregunta senzilla pot canviar moltes coses:
“És sostenible la manera com estem treballant?”

Dissenyar entorns laborals més saludables

Cuidar la salut mental a la feina no significa eliminar l’exigència ni convertir les empreses en espais sense responsabilitat. Significa construir entorns humans, sostenibles i coherents.

Algunes accions pràctiques poden tenir un impacte molt gran:

• Revisar les càrregues de feina reals. Moltes organitzacions funcionen amb una sobrecàrrega cronificada que s’ha normalitzat. Cal revisar si els objectius són realistes i si els equips tenen recursos suficients.
• Clarificar prioritats Quan tot és urgent, res no és prioritari. La indefinició genera molta ansietat i sensació de fracàs permanent.
• Formar lideratges emocionalment competents Saber gestionar persones implica molt més que coordinar tasques. Escolta, regulació emocional, comunicació i reconeixement són habilitats essencials.
• Crear espais de conversa segura Els equips necessiten espais on poder expressar dificultats sense por. El silenci sostingut acostuma a ser un indicador de desgast.
• Respectar els límits La hiperconnectivitat ha desdibuixat el descans. Promoure la desconnexió real és una mesura de salut mental, no un privilegi.
• Normalitzar el replantejament No totes les maneres de treballar serveixen per sempre. Revisar processos, estructures i cultures internes no és un signe de debilitat, sinó de maduresa organitzativa.

Potser no cal aguantar tant

Moltes persones, llegim que arriben a consulta pensant que el problema són elles mateixes: “No gestiono bé l’estrès”, “m’afecta massa”, “hauria de poder amb tot”.

Però sovint la pregunta més important és una altra:
I si el problema fos un sistema de treball sostingut en dinàmiques poc saludables?

La salut mental no és només responsabilitat individual. També és una responsabilitat col·lectiva i organitzativa.

Potser ha arribat el moment de deixar de normalitzar el cansament constant com a símbol de compromís. Potser cal començar a entendre que cuidar les persones no és incompatible amb obtenir resultats. De fet, probablement és l’única manera sostenible d’aconseguir-los.

Replantejar la manera com treballem no és una moda. És una necessitat.

La salut mental laboral no pot dependre només de la resistència individual

Durant massa temps, la salut mental a la feina s’ha abordat com una qüestió privada: si una persona no aguanta, si no sap gestionar l’estrès o si necessita “aprendre a desconnectar”. Però cada vegada és més evident que el problema no és només individual. És estructural.

No podem continuar adaptant les persones a entorns laborals dissenyats des de la pressa constant, la hiperproductivitat i la disponibilitat infinita.

Cal començar a exigir responsabilitats compartides.

Els governs tenen un paper fonamental. La salut mental laboral hauria de formar part de les prioritats de salut pública i de les polítiques de prevenció de riscos. Això implica actualitzar legislacions, reforçar inspeccions laborals, limitar pràctiques empresarials abusives i garantir protocols reals davant del desgast psicològic, l’assetjament o la hiperconnectivitat.

També cal que les administracions impulsin mesures concretes:

• regulació efectiva del dret a la desconnexió digital,
• controls sobre càrregues de feina sostingudes,
• protecció davant riscos psicosocials,
• incentius per a empreses que implementin models saludables,
• i accés més àgil a suport psicològic laboral.

Però la responsabilitat també és de les grans empreses i multinacionals.

No n’hi ha prou amb discursos sobre benestar corporatiu mentre es mantenen cultures basades en l’esgotament, la disponibilitat permanent o objectius impossibles. La salut mental no pot ser una campanya de màrqueting interna. Ha de formar part de la manera de liderar, organitzar i prendre decisions.

Les empreses amb més impacte tenen també més capacitat de transformar la cultura laboral global. I això implica assumir una pregunta incòmoda però necessària:
Quin cost humà tenen els resultats que estem obtenint?

També com a societat necessitem deixar de glorificar el cansament com a símbol d’èxit. Treballar fins al límit no hauria de ser admirat. Hauria de preocupar-nos.

Reclamar entorns laborals més saludables no és exigir privilegis. És defensar condicions de vida dignes.

I això no es canvia només des de les consultes psicològiques o els departaments de recursos humans. Es canvia també des de les lleis, les polítiques públiques, els sindicats, els lideratges responsables i la pressió col·lectiva.

Perquè cuidar la salut mental no és només una decisió individual.
És una decisió empresarial.
Però també és una decisió política i social.

“Potser el veritable progrés no és treballar més. Potser és poder treballar sense trencar-nos per dins.”