"Presencial, sincrònica, asincrònica o blended? Les formes de formar també comuniquen"

Avui partim d’una premissa que em sembla fonamental:

Quan penses la formació, estàs pensant en les persones. 

El format no és neutre: és part del missatge.

Encara recordo quan formar significava, bàsicament, asseure’s en una sala amb un PowerPoint de fons i algú davant parlant. Jo ho he viscut.
I també he viscut quan ni tan sols hi havia PowerPoint —sinó aquelles famoses transparències que es projectaven amb un retroprojector (no, no parlem de moda retro). L’únic que desitjaves era que no fes massa calor… i que no caiguessin totes a terra de cop. Sí, ho he viscut com a alumna i com a formadora.

(foto Adrien Olichon)

Ja aleshores tenies aquella sensació de: “Ja m’ho miraré en un llibre, quan estigui més fresca i serena…”

I llavors arribava el temut moment de:

“Teniu cap pregunta?”

I, és clar, ningú gosava aixecar la mà. Perquè… i si es notava que no havies retingut res?

Aquell moment sonava a examen encobert.

Aquell “anar a un curs” de tota la vida podia ser útil, no ho nego. Però el món ha canviat. Les formes d’aprendre també.

Tenim moltes més opcions.

Tantes, que de vegades oblidem una cosa important:

la manera com aprenem també comunica.

No és el mateix explicar una idea en una aula presencial, que fer-ho per videoconferència. No té el mateix impacte un vídeo gravat que una conversa en directe. I combinar formats pot ser molt potent… o un caos, si no es fa amb sentit.

He pensat molt en això últimament, sobretot després d’algunes formacions que he tingut la sort de facilitar. I m’agradaria compartir algunes reflexions (pràctiques, no teòriques) sobre les diferències entre quatre maneres habituals de formar: presencial, en línia sincrònica, asincrònica i la tan citada “blended”.

La presencialitat, aquesta gran coneguda

El presencial continua tenint un encant especial. Hi ha una energia única quan ens trobem en un espai compartit. La mirada, el gest, els silencis… tot comunica. I això, quan parlem d’habilitats socials, comunicatives o de lideratge, marca la diferència.

És ideal per fer pràctica real, per crear vincles, per escoltar els matisos. Però també requereix més temps, més logística i, sovint, més recursos. I no sempre és possible. Ni necessari.

El directe digital: sincronia des de la pantalla

Les sessions en línia, però en directe, han arribat per quedar-se. Tenen el millor del món virtual (comoditat, accessibilitat, agilitat) i encara mantenen el contacte humà, si es fan bé.

Ara bé: no n’hi ha prou amb “connectar-se a Zoom. TEAMS, Bluebottom… i compartir pantalla”. Fer una sessió sincrònica en línia demana un canvi de mirada, saber dinamitzar, interactuar, llegir l’energia malgrat les càmeres apagades. I això, no tothom ho té en compte quan pensa el disseny d’una formació.

El "quan puguis": formació asincrònica

Aquí parlem de vídeos, lectures, activitats que pots fer al teu ritme. Són formats molt útils per a la part teòrica, per preparar-se abans d’una sessió pràctica, o per reforçar aprenentatges després.

L’asincrònic posa el ritme a mans de l’aprenent, i això pot ser meravellós… o molt poc efectiu si no hi ha estructura ni seguiment. Deixar contingut penjat en un campus virtual no és fer formació, és penjar contingut. El valor apareix quan aquest contingut forma part d’un procés pensat.

El blended: si es fa bé, pot ser el millor dels mons

    (foto Marcus Aurelius)

Combinar formats és una idea genial… si té sentit. El blended és una oportunitat per fer que cada part del procés d’aprenentatge passi al millor lloc possible. La teoria, en vídeo. El debat, en directe. La pràctica, presencial. El seguiment, personalitzat.

Però també pot ser un maldecap si no es planifica bé. Si no es connecten els formats, si es repeteix el mateix contingut a tot arreu, o si la persona participant es perd entre plataformes i horaris. El blended, per funcionar, requereix disseny i intenció.

No hi ha un format millor que un altre. El que hi ha són objectius diferents, persones diferents i moments diferents. I per això, cada projecte formatiu hauria de començar amb una pregunta clau:

Què volem que passi en aquesta formació?

A partir d’aquí, podrem decidir quin format (o quina combinació) ens hi acompanya millor.

Perquè la formació no és només el que expliques.

És també com ho fas arribar.

I la manera com formes… també forma.

                       

SI VOLS T'ACOMPANYO EN LA TEVA DECISIÓ