Quan un sopar és molt més que un sopar: la psicologia del treball també s'asseu a taula

Cada dijous publico un article sobre psicologia del treball. El d'aquesta setmana m'ha vingut gairebé sol.

Demà tinc un sopar amb les persones que han format part del meu alumnat durant els darrers mesos. Ha estat un grup amb qui hem compartit hores de formació, dubtes, aprenentatges, moments de cansament i també moltes satisfaccions. Ara el curs s'ha acabat i una bona part del grup ja ha obtingut el títol oficial que els habilita per exercir la professió.

Però no tothom.

I aquesta és la realitat que m'ha fet pensar.

Vivim en una societat que tendeix a explicar els finals feliços. Ens agrada parlar de les persones que han aconseguit l'objectiu, que han superat les proves o que han assolit una meta professional. En canvi, costa més donar espai a qui encara no hi ha arribat. I, tanmateix, aquestes persones continuen formant part del grup, continuen tenint il·lusions i continuen mereixent el mateix respecte.

Aquest sopar serà una celebració, però també serà una lliçó sobre les relacions humanes.

Des de la psicologia del treball sabem que els vincles no es construeixen només quan tot va bé. Es consoliden, sobretot, quan un grup és capaç de compartir moments en què conviuen emocions diferents. Hi haurà qui sentirà orgull, alleujament o entusiasme pel pas que acaba de fer. També hi pot haver qui visqui la trobada amb una barreja de decepció, esperança o incertesa. Totes aquestes emocions són legítimes i poden conviure en una mateixa taula.

Hi ha un aspecte que poques vegades s'ensenya i que, tanmateix, és fonamental tant en la vida professional com en la personal: aprendre a conviure amb l'èxit de les altres persones.

Ens preparem per superar exàmens, per dirigir equips, per gestionar projectes o per prendre decisions. Però gairebé ningú ens ensenya què hem de fer quan la persona que tenim al costat aconsegueix allò que nosaltres encara no hem assolit.

I aquesta situació arribarà, tard o d'hora, a qualsevol trajectòria professional.

La maduresa professional no es mesura només per la capacitat d'assolir objectius. També es manifesta en la manera com felicitem una altra persona sense restar valor al seu èxit, com acompanyem qui viu un moment difícil sense paternalismes o com acceptem que cadascú té el seu propi ritme.

Això també és treballar en equip.

Potser demà, al voltant de la taula, no només celebrarem que una part del grup ja pot començar una nova etapa professional. Potser, sense adonar-nos-en, també estarem posant en pràctica una competència que no apareix en cap programa formatiu: saber compartir els moments importants de les altres persones sense deixar de respectar el propi camí.

A les empreses parlem sovint de gestionar el fracàs. Potser hauríem de començar a parlar també de com gestionem l'èxit de les altres persones.

Quan una persona del nostre equip és promocionada, obté un reconeixement o aconsegueix una fita que nosaltres encara no hem assolit, també es posa a prova la nostra intel·ligència emocional. La manera com reaccionem diu molt de la nostra maduresa professional i de la cultura de l'organització.

Aquesta situació no és exclusiva del món de la formació.

També passa a les organitzacions.

Quantes vegades un equip surt a dinar després d'haver acabat un projecte? Quantes vegades una empresa organitza un sopar, una jornada o una celebració després d'assolir uns resultats? Quantes vegades coincideixen en una mateixa taula persones que han estat promocionades amb d'altres que no ho han estat, persones que han rebut un reconeixement amb d'altres que senten que el seu esforç ha passat desapercebut?

Aquests espais poden reforçar els equips o poden generar distància. Tot depèn de com es visquin.

Quan una trobada es converteix en una exhibició d'èxits individuals, hi ha persones que poden sentir-se excloses. En canvi, quan l'objectiu és compartir el camí recorregut, reconèixer l'esforç col·lectiu i cuidar les relacions, el resultat acostuma a ser molt diferent.

La cohesió no neix perquè totes les persones hagin obtingut els mateixos resultats. Neix quan totes senten que formen part del mateix projecte.

Aquest és un dels grans aprenentatges de la psicologia del treball.

Les organitzacions sovint dediquen molts recursos a definir objectius, indicadors i plans estratègics. En canvi, de vegades infravaloren el poder dels espais informals. Un dinar, un sopar o una trobada després d'un projecte no són només una activitat social. També són una oportunitat per construir confiança, reforçar el sentiment de pertinença i demostrar que les persones són més importants que qualsevol resultat puntual.

Perquè els resultats canvien.

Avui una persona pot celebrar un èxit i demà afrontar una dificultat. Qui avui necessita més temps per arribar a l'objectiu, demà pot convertir-se en un referent. Les trajectòries professionals rarament són línies rectes.

Per això és tan important celebrar sense comparar.

Reconèixer els mèrits sense establir jerarquies personals.

Fer que ningú senti que el seu valor depèn exclusivament d'un examen, d'una promoció o d'una avaluació.

Demà m'asseuré en aquesta taula amb aquesta mirada. Amb l'alegria de retrobar-me amb persones que han compartit una etapa important de la seva vida professional, però també amb la convicció que el més valuós no serà parlar dels títols obtinguts.

Serà comprovar si, després de tot el camí compartit, continuem sent un grup capaç d'alegrar-se pels èxits de les altres persones, d'acompanyar qui encara continua lluitant pels seus objectius i d'entendre que les relacions professionals també es construeixen en moments com aquest.

Perquè, al capdavall, la psicologia del treball no només s'estudia als llibres o a les aules. També s'observa al voltant d'una taula, en una conversa sincera, en una felicitació feta amb humilitat o en un gest discret cap a qui avui necessita sentir que continua formant part del grup.

Les organitzacions acostumen a seleccionar persones pel seu coneixement i a promocionar-les pels seus resultats. Però els equips recorden, sobretot, com les feien sentir. Potser, d'aquí a uns anys, gairebé ningú recordarà la nota exacta d'un examen ni el dia que va obtenir un títol oficial. En canvi, moltes persones recordaran qui les va felicitar amb sinceritat, qui les va incloure en la conversa quan no travessaven el seu millor moment o qui va entendre que el valor d'una persona no depèn d'un únic resultat.

Demà compartirem un sopar. Però, si tot va bé, el que realment compartirem serà una manera d'entendre les relacions professionals: celebrar els èxits sense oblidar les persones. I aquesta és, probablement, una de les lliçons més valuoses que ens ofereix la psicologia del treball.

I, probablement, aquesta és una de les competències professionals més importants que podem desenvolupar.

Paga la pena fer-nos una pregunta: quan una persona del nostre entorn professional aconsegueix allò que nosaltres encara no hem aconseguit, què és el primer que sentim? Alegria? Comparació? Frustració? Indiferència? La resposta no ens defineix com a persones, però sí que ens dona pistes sobre quines emocions encara necessitem aprendre a gestionar.