La psicologia és molt més àmplia.

 Llegint l’entrevista a Joan Guàrdia (moltíssimes gràcies, https://lnkd.in/epHRYDws) a PSIARA, hi ha una idea amb la qual coincideixo especialment: potser ja és hora de deixar de discutir si la psicologia és o no una professió sanitària.

La psicologia és molt més àmplia.

I precisament per això, em fa pensar en una contradicció que encara tenim pendent: si volem que la societat entengui que la psicologia va molt més enllà de la sanitat, potser també hem de revisar com la representem nosaltres.

Vas a una xerrada del mateix COPC sobre fiscalitat i, als exemples pràctics, bona part de les situacions tenen a veure amb factures de teràpia, pacients, consulta, despeses de consulta...

I tu, vas pensant: «Potser algun dia arribarà el meu torn.» 

O estàs impartint un curs en una empresa.

A l’hora d’esmorzar, algú et pregunta: «I tu, a què et dediques?»

I aquí ja et sorprens una mica. Fa 2h que t’estan veient treballar.

Però sembla que cal fer la pregunta oficial:

«I tu, exactament, què fas?»

Tu tornes a explicar que ets psicòloga del treball i de les organitzacions.

I després de trenta minuts més explicant què fas, arriba:

«Ah, molt interessant. Em dones el teu mòbil?»

I tu penses: «Mira, per fi algú interessat en Psicologia del Treball.»

Fins que afegeix:

«És per si algun dia necessito teràpia. On tens la consulta?»

I encara n’hi ha una altra.

Quan dius que ets psicòloga, sovint la pregunta següent és:

—«I tens consulta?»

Tu respons que no.

—«Ah...»

I en aquell «ah» hi ha gairebé tota una concepció de la professió.

Perquè sembla que, si no tens consulta, hagis de justificar què fas amb el títol de Psicologia.

I aquí crec que tenim una feina pendent.

No crec que el problema sigui que la societat no entengui la psicologia. Crec que encara li hem explicat massa sovint una psicologia determinada.

Una psicologia molt associada a la consulta, al pacient, al diagnòstic i al tractament.

I mentrestant, una psicòloga que treballa en una organització continua sent percebuda, moltes vegades, simplement com algú de Recursos Humans.

Quan en realitat també està treballant sobre fenòmens profundament psicològics: conducta, motivació, emocions, presa de decisions, lideratge, conflicte, aprenentatge, relacions, equips, canvi...

I aquí és on em sembla especialment interessant el que planteja Guàrdia.

Un psicòleg que treballa en una organització no és un psicòleg «que no fa clínica».

I això no és una categoria B de la psicologia.

La psicologia no comença quan una persona entra en una consulta.

També és present en una aula, en una organització, en un equip, en una selecció, en un procés de canvi, en una situació d’emergència, en una comunitat.

Per això comparteixo la idea de Guàrdia que potser hem de superar definitivament el debat sobre si la psicologia és sanitària.