Quan decideixes opositar: què hi ha darrere d’una plaça?

Hi ha una frase que, en algun moment, moltes persones han pronunciat: “Estic pensant a opositar.”

De vegades apareix després d’uns quants anys treballant en el sector privat. Altres vegades arriba després d’un període d’inestabilitat, d’un canvi personal o simplement d’aquell moment en què comences a preguntar-te si la feina que tens és realment la que vols continuar fent durant els propers anys.

I després hi ha qui ho té claríssim.

Vol ser policia. Treballar en un ajuntament. Entrar en l’àmbit sanitari. Ser docent. Treballar en justícia. Accedir a un cos o a una administració concreta.

El motiu pot ser molt diferent en cada cas.

Però quan treballes en processos de selecció de l’Administració pública i tens l’oportunitat de veure persones que arriben al final d’un procés selectiu, descobreixes una cosa que des de fora potser no es veu tant: darrere d’una oposició hi ha molt més que un examen.

Hi ha expectatives, decisions, renúncies, nervis, esforç, frustracions i, sobretot, una idea de futur.

I això és precisament el que em sembla interessant observar des de la psicologia del treball.

Quan una plaça representa molt més que una feina

En els processos selectius en què he participat com a membre de tribunals, he vist persones que arriben amb trajectòries professionals molt diferents.

N'hi ha que fa anys que treballen i busquen un canvi. D'altres que pràcticament estan començant la seva trajectòria laboral. Algunes tenen molt clar per què volen aquella plaça i d'altres ho han anat descobrint pel camí.

I també hi ha persones que expliquen la seva decisió amb una frase molt senzilla: “Vull una feina estable.” És una raó perfectament legítima.

La seguretat laboral pot ser important. També ho poden ser l'horari, les condicions, la possibilitat de conciliar, el tipus de servei que es presta o la voluntat de construir una trajectòria dins de l'Administració.

Però en una entrevista, quan tens una mica de temps per aprofundir, sovint apareix alguna cosa més.

• La persona que diu que busca estabilitat pot acabar parlant de servei públic.
• La que explica que vol canviar de sector pot parlar d'un interès que arrossega des de fa anys.
• La que diu que vol “una feina fixa” pot acabar explicant que necessita sentir que allò que fa té sentit.

I aquí és on, des de la psicologia del treball, la pregunta es torna més interessant.

Què estem buscant realment quan decidim opositar?

No és el mateix voler escapar que voler arribar No és el mateix opositar perquè volem marxar d'una situació que no suportem que opositar perquè tenim clar cap a on volem anar.

Evidentment, les dues coses poden coexistir.

Una persona pot estar cansada de la seva feina actual i, al mateix temps, tenir una motivació molt clara per accedir a un lloc concret.

Però quan l'únic motor és escapar, hi ha un risc: idealitzar excessivament la destinació. 

• “Quan aprovi, tot canviarà.”
• “Quan tingui plaça, ja estaré tranquil.”
• “Quan entri, se solucionarà aquesta sensació que tinc ara.”

I aquí convé posar una mica els peus a terra.

Una plaça pot canviar moltes coses, però, no converteix automàticament una feina en la feina perfecta ni resol tots els problemes laborals o personals que portàvem a sobre.

Per això, abans de preguntar-nos si podem aprovar una oposició, potser també hauríem de preguntar-nos si coneixem prou bé la feina a la qual estem optant.

M'agrada ajudar la gent

És una frase que pot aparèixer en molts processos de selecció. I és una bona frase.

Però com a membre d'un tribunal, una de les coses que més m'interessa és què hi ha darrere d'aquesta afirmació. Perquè dir que vols ajudar les persones és fàcil.

Explicar, com t'imagines fent-ho, què creus que serà difícil, com reaccionaries davant d'una situació complicada o què estàs disposat a assumir per desenvolupar aquella feina ja és una altra cosa.

I això és aplicable a gairebé qualsevol oposició.

No n'hi ha prou amb saber què diu la convocatòria. Cal començar a imaginar-se en aquella feina.

• Amb els usuaris que no sempre seran amables.
• Amb els dies en què les coses no sortiran com esperaves.
• Amb els conflictes.
• Amb les decisions incòmodes.
• Amb les parts menys atractives del lloc.
• Amb la responsabilitat.
• Amb la rutina.
• Amb allò que no surt als vídeos institucionals.

Perquè una cosa és voler aconseguir una plaça. I una altra, força diferent, és voler fer aquella feina.

Una entrevista també és una trobada amb les pròpies expectatives

En els processos selectius, moltes persones arriben a l'entrevista amb una idea molt clara del que haurien de dir.

Han preparat possibles preguntes. Han pensat exemples. Han llegit informació sobre l'organització. Han parlat amb persones que ja hi treballen. Tot això pot ser útil.

Però arriba un moment en què l'entrevista deixa de ser un exercici de memòria. És aquí on sovint apareix la persona real. I això és interessant.

Perquè de vegades una resposta aparentment senzilla explica molt més que un discurs perfectament preparat.

Recordo persones que, quan parlaven de la seva motivació, no utilitzaven grans paraules. Explicaven una experiència concreta que havien viscut, una persona que havien conegut o un moment professional que els havia fet replantejar-se el seu camí. No intentaven impressionar. Explicaven. I això permetia entendre molt millor què hi havia darrere de la seva decisió.

També he vist l'altra cara: persones que coneixen perfectament el vocabulari que “hauria de sonar bé”, però quan intenten explicar què significa realment per a elles aquella feina, costa trobar-hi contingut.

I aquesta diferència és important.

Perquè en un procés de selecció no només interessa saber si una persona coneix els valors que l'organització considera importants. També interessa saber com els entén i com els porta al seu propi comportament.

Opositar també és sostenir una espera

Hi ha una part de les oposicions que gairebé mai apareix quan expliquem el procés: esperar.

• Esperar una convocatòria.
• Esperar una prova.
• Esperar els resultats.
• Esperar una següent fase.
• Esperar una plaça.

I durant aquesta espera, la vida continua.

Es treballa, es cuida la família, es fan plans, es cancel·len plans, es torna a estudiar i, de tant en tant, apareix aquella pregunta: Pagarà la pena?

Quan participes en processos selectius, acabes veient persones que han dedicat molt temps a arribar fins allà.

I és inevitable pensar que, darrere d'aquella entrevista o d'aquella prova, hi ha mesos o anys que nosaltres no veiem.

Per això crec que és important no reduir mai una persona al resultat d'un procés selectiu.

Un “apte” o un “no apte” és el resultat d'un procés concret. No és el resum d'una persona.

I això és especialment important quan parlem d'oposicions, perquè sovint hi ha moltes persones vàlides competint per un nombre limitat de places. No totes les persones que no aconsegueixen una plaça són persones que no tenen les competències necessàries.

De vegades simplement no hi ha lloc per a totes.

Quan passen els anys i mires enrere

Una de les coses que més m'interessen són les converses amb persones que ja han passat aquell moment.

Persones que un dia van estar assegudes davant d'un tribunal, amb els nervis a flor de pell, intentant explicar per què volien aquella feina. Amb el temps, algunes aconsegueixen la plaça. D'altres ho intenten de nou. D'altres decideixen canviar de camí. I n'hi ha que, anys després, expliquen aquella etapa gairebé amb sorpresa.

• “Em posava molt nerviós.”
• “Pensava que si no aprovava aquella vegada seria un desastre.”
• “Estava convençuda que era la meva última oportunitat.”

I després, amb perspectiva, poden veure que no ho era.

Aquesta és una de les coses que ens costa més quan estem immersos en un procés: confondre el moment actual amb tota la nostra trajectòria.

• Un examen sembla decisiu.
• Una entrevista sembla decisiva.
• Una convocatòria sembla decisiva.

Però la vida laboral acostuma a ser bastant més llarga i bastant més imprevisible que qualsevol procés selectiu.

Si estàs pensant a opositar, mira una mica més enllà de la plaça

Per això, si estàs en aquell moment de “m'ho estic plantejant”, potser abans de comprar el primer temari val la pena fer-te algunes preguntes.

No només “quantes hores podré estudiar?”, sinó també:

• Què m'atrau realment d'aquesta feina?
• Conec com és el dia a dia del lloc al qual vull accedir?
• Quines parts d'aquesta feina em poden agradar i quines em poden costar?
• Estic buscant estabilitat o estic buscant aquest tipus concret de feina?
• Què estic disposat a canviar de la meva vida per preparar-me?
• Com gestionaré que el primer intent no surti bé?

I potser una de les més importants:

Si em donessin la plaça demà, què espero que canviés en la meva vida?

La resposta pot donar molta informació. Perquè potser el que busques és realment aquella feina. O potser estàs buscant una sortida a una situació que ja no vols.

I saber-ho abans de començar també forma part de l'orientació professional.

 I des de l'altra banda de la taula...

Participar en tribunals també m'ha recordat una altra cosa.

Quan una persona entra en una entrevista, nosaltres veiem uns minuts de la seva vida professional.

Ella, en canvi, hi porta anys.

Porta la seva experiència, les seves expectatives, els nervis, les hores d'estudi, les converses amb la família, els dubtes i, moltes vegades, una part important del seu projecte de vida.

Això no vol dir que un tribunal hagi de deixar de valorar amb rigor. Al contrari. La responsabilitat de seleccionar persones per a una administració pública exigeix criteri, objectivitat i rigor. Però el rigor i el respecte no són incompatibles. Potser precisament perquè sabem que aquella persona ha arribat fins allà després d'un camí que nosaltres no coneixem del tot, val la pena escoltar-la amb atenció. I fer bé la nostra feina. Perquè darrere d'una plaça hi ha una persona. I darrere d'una persona que oposita, sovint, hi ha una pregunta molt més gran: “Quina vida laboral vull construir a partir d'ara?”

Potser aquesta és la pregunta que val la pena fer-se abans de començar a estudiar. No perquè garanteixi aprovar. Sinó perquè, passi el que passi en el procés, ens ajuda a entendre millor per què hi som.

Potser l’oposició no és el fi. És el camí.

Aquesta és probablement la idea amb què em quedo després d’haver vist tantes persones passar per processos selectius.

L’oposició pot ser un objectiu molt important. Pot requerir molt esforç. Pot canviar una trajectòria professional. I aconseguir una plaça pot ser un moment enormement significatiu.

Però no és el final de res.

És el moment en què comença una nova etapa.

I potser per això, mentre preparem una oposició, no hauríem de pensar només en com arribar a la plaça.

També hauríem de començar a pensar en qui volem ser quan hi arribem.

Perquè el dia que apareix aquell “APTE” tan esperat, l’examen s’acaba.

Però la vida professional acaba de començar.