Quan ja tens la plaça: i ara què?

Durant molt de temps, quan algú li preguntava què volia fer, la resposta era sempre la mateixa: aprovar.

No deia que volia treballar en aquell servei, ni que volia dedicar-se a aquella professió, ni tan sols que tenia especial interès per unes funcions concretes. Volia aprovar.

I era perfectament comprensible. Feia dos anys que estudiava. Havia après a organitzar-se les tardes, havia reduït plans, havia fet simulacres fins a avorrir-se, havia mirat convocatòries, terminis i barems. Sabia quina nota necessitava i, sobretot, sabia què podia passar si no la treia.

La plaça s’havia convertit en una mena de punt de referència. Tot el que feia tenia sentit perquè l’acostava una mica més a aquell objectiu.

Fins que un dia arriba el resultat. Apte.

Després de tantes hores d’estudi, d’esperes i de nervis, una paraula tan curta pot contenir una quantitat enorme d’emocions. Hi ha trucades, missatges, abraçades, algú que diu que ja era hora, algú altre que recorda totes les vegades que havia sentit “aquest any sí”.

I durant uns dies sembla que la història s’ha acabat. Però no...

Ara comença una part de la història de la qual acostumem a parlar molt menys: què passa quan aconsegueixes exactament allò que portes tant de temps perseguint?

Quan la plaça deixa de ser una idea

El primer dia de feina pot tenir una sensació estranya. Durant mesos, o anys, aquella porta havia representat una possibilitat. Ara la travesses i resulta que a l’altra banda no hi ha una gran escena de final de pel·lícula.

A vegades hi ha una taula, a vegades hi ha un cotxe, a vegades una porta...

• Un horari.
• Persones que no coneixes gaire.
• Un munt de procediments.
• Un correu pendent.
• Una reunió.
• I una tasca que algú t’explica mentre intentes recordar on havies vist aquella informació durant la formació.

És llavors quan pot aparèixer una sensació difícil d'explicar: “Això és el que volia, però no m’ho havia imaginat així”.

No necessàriament perquè la feina no agradi. Precisament aquí hi ha el matís.

Durant el procés selectiu no estàvem vivint la feina. Estàvem construint una representació de la feina.

I entre una cosa i l’altra hi ha una diferència important.

Daniel Kahneman va dedicar bona part de la seva recerca a estudiar com les persones prenem decisions i com les nostres expectatives sobre el futur poden allunyar-se de l’experiència que finalment tenim. Quan imaginem una feina, és fàcil que ens fixem sobretot en allò que ens sembla atractiu: el tipus de servei, la seguretat, les funcions que ens interessen, la possibilitat de desenvolupar-nos.

"Res a la vida és tan important com penses que és, mentre ho estàs pensant" (Kahneman )

El que costa més imaginar és el conjunt de petites coses que també formaran part de la vida laboral: aquella reunió que no acaba, la tasca administrativa que no esperaves, el procediment que encara no domines, el dia que tens molta feina i poca energia o aquella situació amb una persona usuària que et deixa donant-hi voltes quan arribes a casa.

No és que la idea inicial fos falsa. És que era incompleta.

Una mica com quan coneixes una ciutat perquè hi has anat tres dies de vacances i després hi vas a viure. La ciutat continua sent la mateixa, però ara també has de fer la compra, agafar el transport públic cada matí i descobrir on és la ferreteria.

Amb una feina passa una cosa semblant.

Una cosa és voler-la. Una altra és viure-la.

I desapareix l’examen

Hi ha, a més, un canvi psicològic important.

Durant l’oposició, gairebé tot està orientat a un objectiu molt concret. Estudies perquè hi ha un examen. Fas una entrevista perquè forma part del procés. Vas a formació perquè encara hi ha una avaluació. Les coses tenen una direcció molt clara.

I després, un dia, aquesta direcció desapareix. Ja no cal aprovar. Cal treballar.

Això sembla una diferència petita, però no ho és. Edward Deci i Richard Ryan, des de la teoria de l’autodeterminació, han estudiat precisament què passa amb la motivació quan deixem de moure’ns només per aconseguir una recompensa o superar una exigència externa i comencem a trobar sentit en allò que fem, en la possibilitat de sentir-nos competents i en tenir marge per prendre decisions.

Després de tant temps intentant aconseguir la plaça, arriba un moment en què la pregunta deixa de ser “com aconsegueixo arribar-hi?” i passa a ser “què em farà voler fer bé aquesta feina?”.

I aquesta segona pregunta no apareix en cap temari.

Quan descobreixes la feina de veritat

Recordo que, en processos de selecció i formació, de vegades apareix una situació curiosa. Una persona ha fet un esforç enorme per arribar fins allà. Ha superat totes les proves i, quan finalment entra en contacte amb la feina real, descobreix que la part que més li interessava ocupa molt menys temps del que imaginava.

Potser pensava que estaria gran part de la jornada fent intervenció directa i resulta que hi ha molta coordinació, molta documentació i moltes tasques que no havia associat mai amb aquella professió.

Una altra persona pot descobrir just el contrari: allò que pensava que seria pesat acaba sent la part que més li agrada perquè és on sent que pot aportar més.

I una tercera pot adonar-se que el problema no és la feina, sinó la manera com està organitzada en aquell lloc concret.

Tot això és informació. No necessàriament un fracàs.

Amy Wrzesniewski i altres investigadores han estudiat precisament les diferents maneres com les persones poden relacionar-se amb la seva feina: com una ocupació que permet guanyar-se la vida, com una carrera professional o com una vocació. I una de les coses interessants d’aquesta mirada és que no pressuposa que una feina tingui un únic significat per a tothom.

Dues persones poden tenir exactament el mateix lloc de treball i construir-hi relacions professionals molt diferents.

I això tampoc es decideix necessàriament el primer dia. Es va construint.

La plaça no et diu qui seràs

Potser per això em sembla interessant tornar a la pregunta amb què començàvem.

Què volies?

Durant molt de temps la resposta podia ser “aprovar”, perquè aquella era la barrera que tenies davant. I calia superar-la.

Però una vegada superada, la pregunta canvia.

Ara ja no has de demostrar que ets capaç d’aconseguir la plaça. Has de començar a descobrir què significa ocupar-la.

Això implica aprendre coses que no apareixien en el procés selectiu: com vols treballar, quina relació vols construir amb les persones usuàries, quin tipus de professional vols ser per a les persones que treballen amb tu, quines coses vols continuar aprenent i també quines condicions necessites per poder fer bé la feina.

I potser també implica acceptar que la resposta pot canviar.

A vegades descobrim que aquella feina ens encaixa més del que imaginàvem. A vegades descobrim que ens agrada una part que no havíem previst. I a vegades descobrim que allò que havíem perseguit durant anys no era exactament el que necessitàvem.

Això últim pot costar especialment d’acceptar després de tant esforç. Quan has invertit molt en arribar a un lloc, és fàcil pensar que el fet d’haver-hi arribat hauria de ser suficient per sentir-te satisfet.

Però aconseguir una meta i trobar sentit en allò que hi ha després són dues coses diferents.

Potser per això una plaça no és realment el final del camí.

• Primer decideixes que vols arribar-hi.
• Després intentes aconseguir-la.
• Després aprens a exercir-la.

I, amb el temps, apareix una pregunta que ja no et farà cap tribunal:

Quin professional vols ser ara que ja no has de demostrar que mereixes estar aquí?