dijous, 19 de novembre del 2026

Quan ser una persona fàcil de tractar vol dir no portar mai la contrària


Fa unes setmanes que ens hem engrescat a escriure situacions de allò que passa a la feina i que ningú no diu.

Hi ha persones que trobem a totes les organitzacions, independentment del sector o de la mida de l'empresa. Segur que, mentre llegeixes, ja et ve al cap algú. O potser més d'una persona. Són aquelles que tenen molt bona fama dins l'equip: agradables, col·laboradores, resolutives, sempre disposades a donar un cop de mà i amb una habilitat especial per evitar que les situacions es compliquin més del compte. No acostumen a queixar-se, no generen gaire soroll i, quan hi ha tensions, sovint són les primeres a intentar posar-hi una mica de pau.



Si hi ha un problema, no l'agreugen. Si hi ha una decisió amb què no estan d'acord, difícilment obriran un debat que pugui incomodar. I si algú els demana que assumeixin una tasca més, que canviïn els seus plans o que facin un esforç addicional, probablement trobaran la manera de dir que sí, encara que per dins pensin que potser ja n'hi ha prou.

Són persones de qui se senten comentaris com ara: "És una persona fantàstica, sempre està disposada a ajudar i amb ella pots comptar per a qualsevol cosa"; "La veritat és que és molt fàcil treballar amb ell, mai no posa problemes i sempre troba la manera que les coses tirin endavant"; o "És d'aquelles persones que sumen, que no entren en conflictes i que fan que el dia a dia de l'equip sigui molt més fàcil".

I és probable que aquests comentaris siguin sincers. El que potser no ens hem preguntat mai és què hi ha darrere d'aquesta facilitat per no incomodar ningú.

Són elogis que, d'entrada, semblen fantàstics. I probablement ho són. Però, de vegades, darrere d'aquesta etiqueta hi ha una història que paga la pena mirar una mica més amb lupa.

Imaginem que és divendres a mig matí. Una companya s'acosta a una persona de l'equip i li demana si pot assumir una tasca que, en principi, no li correspon. Té feina acumulada, alguns terminis pendents i havia reservat aquella estona per acabar una feina que fa dies que arrossega.

Sap que no li toca. Sap que no li dona temps. I sap, també, que si accepta aquella nova tasca haurà de tornar a reorganitzar-se i probablement acabarà allargant la jornada.

Però respon: "Sí, cap problema, ja m'ho miro."

La companya marxa tranquil·la. "Menys mal que sempre puc comptar amb tu", li diu abans de marxar.

I aquella persona continua treballant, una mica més carregada que abans, pensant que potser hauria d'haver dit que no. Però tampoc no volia semblar poc col·laboradora, ni generar una situació incòmoda, ni fer sentir malament la companya que li havia demanat el favor.

Uns dies després, en una conversa informal, algú comenta que hi ha persones que sempre acaben assumint més feina que les altres. Ella somriu, però no diu res. Al cap i a la fi, tampoc no vol que sembli que es queixa.

I així, gairebé sense adonar-se'n, torna a passar el mateix: una persona que no vol generar cap problema acaba assumint-ne uns quants més.


Quan l'amabilitat es converteix en una exigència

En molts entorns de treball es valora molt tenir al costat persones amb qui tot sigui fàcil. Persones que escolten, que col·laboren, que s'adapten i que no converteixen cada diferència d'opinió en una discussió. I és comprensible: treballar amb altres persones implica negociar, cedir en alguns moments i trobar maneres de fer que permetin avançar plegats.

Ara bé, hi ha una diferència important entre saber conviure amb les discrepàncies i intentar evitar-les constantment. Perquè, quan una persona sempre procura no incomodar, no qüestionar i no generar cap mena de tensió, pot acabar deixant de dir coses que són importants per a la feina i per al funcionament de l'equip.

Pensem en quantes vegades algú ha tingut una opinió diferent, ha detectat que una decisió no era encertada o simplement hauria volgut expressar que no podia assumir una nova tasca, però finalment ha optat per callar o acceptar la situació. No necessàriament perquè hi estigués d'acord, sinó perquè ja sabia què podia passar si expressava el seu desacord.

Potser es trobaria amb una mala cara, potser hauria de justificar-se més del compte o potser algú acabaria pensant que s'ha tornat poc col·laborador. I, de vegades, ni tan sols cal que aquestes conseqüències s'hagin produït. N'hi ha prou d'haver-les viscut alguna vegada per començar a anticipar-les.

A poc a poc, la persona aprèn quines batalles val la pena evitar, quines opinions és millor reservar-se i quins "sí" són més fàcils de pronunciar que no pas un "no". Fins que arriba un moment en què ja gairebé no es planteja si vol discrepar. Simplement, s'adapta.

El problema és que aquesta adaptació pot acabar tenint un preu. Perquè ser respectuós no vol dir estar sempre d'acord, igual que ser una persona col·laboradora no implica estar permanentment disponible. I poder expressar una discrepància sense que això es converteixi en un problema hauria de formar part de qualsevol relació professional saludable.

Potser el més preocupant és que, en alguns equips, les persones que discrepen acaben rebent etiquetes que les altres no reben: "sempre hi posa pegues", "és difícil de tractar", "tot ho qüestiona" o "no és gaire flexible".

Mentrestant, qui calla, cedeix i s'adapta continua acumulant elogis per la seva actitud. Com estem etiquetant a la gent?


El preu de ser sempre fàcil

Les investigadores Elizabeth W. Morrison i Frances J. Milliken van estudiar com, dins les organitzacions, es poden generar dinàmiques col·lectives en què les persones retenen opinions, preocupacions i informació perquè consideren que expressar-les no servirà de res o pot comportar conseqüències negatives.

La idea interessant és que el silenci no és necessàriament una decisió individual: pot acabar formant part de la cultura de l'organització.

És a dir, ningú no ha de dir explícitament "aquí no es qüestionen les decisions". N'hi ha prou que les persones observin què passa quan algú ho fa.

Els autors estudien les creences que les persones interioritzen sobre quan és apropiat parlar i quan és millor callar.

Per exemple:

  • "No qüestionis una decisió davant de tothom."

  • "No contradiguis una persona que ocupa una posició superior."

  • "No posis en dubte una proposta si ningú més ho fa."

  • "Si expresses desacord, poden pensar que no ets una persona col·laboradora."

Són normes que no necessàriament estan escrites enlloc, però que condicionen molt la conducta.


Què està passant en aquest equip perquè les persones no sentin que poden parlar amb naturalitat?

Aquesta mirada és important perquè evita responsabilitzar únicament la persona que calla i ens obliga a observar el paper de les relacions, el lideratge i les dinàmiques de l'equip. Per això, quan parlem de persones que no porten mai la contrària, també hauríem de mirar l'entorn on treballen. Perquè no podem demanar a les persones que participin, aportin idees i siguin crítiques si, al mateix temps, els fem sentir que discrepar és una manera de complicar les coses.


Potser no necessitem persones més fàcils, sinó equips on sigui més fàcil parlar

Sempre hem de revisar què volem dir quan afirmem que una persona és fàcil de tractar.

Volem dir que escolta, respecta, dialoga i sap gestionar les diferències? Fantàstic.

O volem dir que mai no ens qüestiona, que no ens fa revisar les nostres decisions i que no ens obliga a sortir de la nostra zona de comfort.

La psicologia de les organitzacions fa temps que estudia com els entorns de treball poden afavorir o dificultar que les persones expressin les seves opinions. La recerca sobre seguretat psicològica, per exemple, assenyala la importància que les persones puguin plantejar dubtes, discrepar o qüestionar decisions sense por de patir conseqüències negatives. I els estudis sobre el silenci organitzatiu ens recorden que, quan expressar una opinió es percep com un risc, les persones poden acabar optant per callar, encara que tinguin coses importants a dir.

Per això, les organitzacions saludables no són necessàriament aquelles on tothom està sempre d'acord. Són aquelles on les persones poden estar en desacord sense que això posi en risc la seva relació professional, la seva reputació o les seves oportunitats. Qui coordina equips, dirigeix persones i ocupa posicions de poder ho hauria de saber. No n'hi ha prou amb dir que tenim una política de portes obertes o que valorem les opinions de tothom. Cal demostrar-ho, especialment quan algú ens porta una opinió que no ens agrada o qüestiona una decisió que ja havíem pres.

Perquè escoltar només les opinions que ens confirmen que ho estem fent bé no és escoltar. És buscar validació. El repte no és aconseguir que tothom sigui més fàcil de tractar. És construir entorns on ningú no hagi de renunciar a dir el que pensa per continuar sent considerat una bona persona amb qui treballar.

I la propera vegada que algú ens digui que una persona és molt fàcil de tractar, hem de fer-nos una pregunta:

És fàcil de tractar perquè sap relacionar-se amb els altres o perquè ha après que, per encaixar, és millor no portar mai la contrària?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada